politics de curta volada per enric vila

IR EL VALOR D'IMAGINAR-NOS EL FUTUR DEL NOSTRE PAÍS

Catalunya 2020

ENRIC VILA / HISTORIADOR I PERIODISTA

JORDI SÁBAT

El meu amic Joan Castillo llegeix el diari atentament mentre jo prenc el sol al seu costat -les cames peludes i blanques, el pit encara més blanc i pelut, la gorra per protegir-me la calba-. De sobte, m'ordena:

-Llegeix!

El diari porta la notícia d'un acord entre Itàlia i Suïssa per connectar Milà i Zuric amb un tren de mercaderies d'alta velocitat. L'obra comportarà l'obertura d'un túnel de 55 quilòmetres a través dels Alps, i estarà enllestida el 2020.

-Què et sembla? -em diu.

-Que haurem d'anar a viure a Suïssa. Potser la junta s'avindria a traslladar el club nàutic a la vora del llac....

Però el meu amic té ganes de debatre.

-No tens res més a dir, tu que ets tan catalanero?Quins plans té aquest país per al 2020?

-Discutir sobre les comes de l'Estatut, mentre recuperem la dignitat. Que no ho has llegit al diari?

SEGONS EL MEU AMIC, LA SENTÈNCIA del TC és un afer menor. Creu que ens distreu del problema principal, que és el projecte de país. Diu que els polítics han perdut la credibilitat perquè no emmarquen les seves decisions en cap pla estratègic, perquè no saben quina Catalunya volen tenir d'aquí deu anys. "Per què no responen aquesta pregunta?", m'insisteix.

-Home, Joan, perquè no són amos d'ells mateixos. El Parlament, la Generalitat, són institucions espanyoles, no poden planificar sense el permís de l'Estat. T'ho recordo perquè tu mai no has estat independentista.

-Un Estat és un mitjà -es defensa el meu amic-, un Estat no pot ser una finalitat per ell mateix, ni un Estatut tampoc. Els polítics haurien d'explicar bé quin país volen i demostrar que treballen per aconseguir-lo. Els mitjans han d'estar al servei dels objectius. Ara, esclar, posar objectius concrets darrere les grans paraules és arriscat i vol valentia i compromís.

EL JOAN ES DEDICA a reflotar empreses redefinint el seu futur -o a tancar-les si no hi ha més remei-. És el clàssic català pragmàtic, amb un sentit de la comptabilitat imbatible, incapaç de perdre el cap. Així doncs, mentre surt de l'aigua una noia amb un biquini ínfim, li pregunto:

-I tu quin país vols per al 2020?

-Jo vull un país que aprofiti les oportunitats, que no sigui una prolongació del nord d'Àfrica. Un eix València-Barcelona-Lió, per exemple, ens posaria al moll de l'os del tràfic de mercaderies del Mediterrani i de l'Atlàntic. Seríem un centre d'exportacions i importacions, i això crearia llocs de treball i atrauria inversions de la UE. L'eix Gènova-Milà-Zuric serà una realitat el 2020. Els alemanys ja treballen per tenir quatre milions de cotxes elèctrics d'aquí 10 anys. Quins plans tenim nosaltres?

COM QUE MAI NO HAVIA VIST el meu amic tan preocupat pel país, miro de calmar-lo amb un llenguatge cofoista.

-Els polítics no volen generar frustració.

-Un projecte frustrat és alguna cosa. L'avorriment sí que no serveix de res, és l'escenari de la mediocritat absoluta.

-Som un país petit.

-Tenim una mida raonable, i un clima immillorable i una gastronomia excel·lent. El nostre sistema financer funciona; tenim sectors industrials potents, grans empreses farmacèutiques, turisme de qualitat. Compte, perquè hi tenim molt a guanyar i, per tant, molt a perdre!

-Però Madrid...

-Deixa estar Madrid. Quins problemes tenim aquí? Els nens acaben la primària amb problemes de lectura i matemàtiques i això no és culpa de Madrid. Tenim poca memòria col·lectiva. La por a parlar clar i a pensar sense tallar-nos les ales generen una manca de debat i de discurs preocupant. Necessitem autonomia i transparència en la gestió dels diners públics. Madrid és un obstacle, però Espanya no és el gran mercat d'abans i el seu exèrcit ja no és una amenaça. Aquest fet no té precedents. Si ens cal un Estat, que els polítics ho argumentin i mirin de guanyar eleccions. A mi m'és igual un Estat o un Estatut, el que no m'és igual és viure lligat de peus i mans.

LEOPARDI DEIA QUE L'HOME PENSA perquè desitja i que desitja perquè no hi ha res al món que s'estimi més que ell mateix. A mesura que els catalans ens estimem més, deixarem de dir rucades. El problema no és Madrid ni és el TC, el problema és que no tenim prou valor per imaginar-nos la Catalunya del futur.