28 opinions Benvingut, president Maragall
L’endemà del referèndum que va ratificar l’Estatut, l’estiu del 2006, l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va comparèixer davant dels mitjans de comunicació per fer una declaració rotunda: “S’ha acabat el victimisme”.
Va ser el cant del cigne d’aquest terme. Victimisme va ser el concepte estrella que va utilitzar el PSC, de forma permanent, per atacar el catalanisme en general i Pujol en particular durant més de vint anys. Victimisme era reclamar un tracte fiscal just i victimisme era exigir qualsevol mena de reconeixement polític. I, sobretot, victimisme ha estat, durant molts anys, denunciar les estratègies neoespanyolitzadores dels diversos secretaris generals del PSOE.
L’última vegada que s’ha utilitzat la idea del victimisme en el debat polític va ser, curiosament, el passat mes de novembre, quan José Luis Rodríguez Zapatero va recuperar el terme per utilitzar-lo en el debat del finançament: “Montilla s’ha deixat portar per un discurs victimista, més propi dels partits nacionalistes, quan d’ell s’espera que faci pedagogia”. Això deien, una vegada més, des de la Moncloa.
Només han passat tres anys des d’aquella proclama contra el victimisme de l’aleshores president de la Generalitat i ara el mateix Maragall està decidit a encapçalar la resposta cívica i política a l’enèsima retallada que es decideix des d’un dels mil despatxos de Madrid. “No és això, companys no era això” escrivia aquest diumenge Maragall a l’AVUI. I convidava tothom a sortir al carrer.
Val més tard que mai, així que benvingut, president Maragall, al cantó dels que han estat acusats de victimistes. I, vés a saber, potser al final us heu adonat que els que es referien a “l’immens desastre de l’Estatut” i acusaven Zapatero d’“espanyolista demagog” no anaven tan desencaminats. Vós ja m’enteneu.
Va ser el cant del cigne d’aquest terme. Victimisme va ser el concepte estrella que va utilitzar el PSC, de forma permanent, per atacar el catalanisme en general i Pujol en particular durant més de vint anys. Victimisme era reclamar un tracte fiscal just i victimisme era exigir qualsevol mena de reconeixement polític. I, sobretot, victimisme ha estat, durant molts anys, denunciar les estratègies neoespanyolitzadores dels diversos secretaris generals del PSOE.
L’última vegada que s’ha utilitzat la idea del victimisme en el debat polític va ser, curiosament, el passat mes de novembre, quan José Luis Rodríguez Zapatero va recuperar el terme per utilitzar-lo en el debat del finançament: “Montilla s’ha deixat portar per un discurs victimista, més propi dels partits nacionalistes, quan d’ell s’espera que faci pedagogia”. Això deien, una vegada més, des de la Moncloa.
Només han passat tres anys des d’aquella proclama contra el victimisme de l’aleshores president de la Generalitat i ara el mateix Maragall està decidit a encapçalar la resposta cívica i política a l’enèsima retallada que es decideix des d’un dels mil despatxos de Madrid. “No és això, companys no era això” escrivia aquest diumenge Maragall a l’AVUI. I convidava tothom a sortir al carrer.
Val més tard que mai, així que benvingut, president Maragall, al cantó dels que han estat acusats de victimistes. I, vés a saber, potser al final us heu adonat que els que es referien a “l’immens desastre de l’Estatut” i acusaven Zapatero d’“espanyolista demagog” no anaven tan desencaminats. Vós ja m’enteneu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada