diumenge, 30 d’agost del 2009

empresaris independentistes, per fi

JAUME VALLCORBA TURA VICEPRESIDENT DEL CERCLE CATALÀ DE NEGOCIS

«L'estat propi és el millor negoci»

Foto: GABRIEL MASSANA.

questa associació d'empresaris i directius aplega 150 companyies que són sòcies del Cercle i compta més de 400 adherits (no paguen quota). Els dirigents d'aquesta entitat estan convençuts que la pèrdua de competitivitat de les empreses catalanes es deu al fet que Catalunya no és independent i que Espanya prioritza les inversions en infraestructures basant-se en criteris polítics, no pas econòmics, en perjudici de Catalunya

Bàsicament el Cercle és una associació de pimes, aspiren a captar les gran empreses?
–«El nostre primer objectiu és agrupar les pimes, que no tenen tant de poder perquè estan disperses. Arribar a les empreses grans forma part d'una segona fase.»
– Per quan aquesta segona fase?
– «Tenim un projecte empresarial que contempla diverses etapes; ara toca anar per les petites i mitjanes.»
– Tenen un pla.
– «Lògicament, som empresaris i directius, tot el nostre pensament està elaborat amb regles empresarials.»
–Catalunya necessita una altra patronal? Ja hi ha Pimec i Foment.
–«Les patronals que existeixen no defensen un estat propi per al país.»
–Tan fonamental és reclamar aquest dret des de l'empresariat?
–«Ens hi estem jugant la competitivitat de les nostres empreses. L'Estat espanyol té una força molt gran, sobretot tributàriament, i està focalitzant les inversions on més li interessa. No fa inversions econòmiques, sinó polítiques, i les centralitza a Madrid. Es veu en la manca d'inversions i infraestructures a Catalunya.»
–I els associats de Pimec i Foment no es queixen?
–«Es queixen menys que nosaltres. Hem començat a contactar amb altres associacions empresarials que pensen el mateix, però no ho expressen perquè tenen una certa por.»
–Por de què?
–«D'un boicot, de perdre clients... Nosaltres tenim estudis que diuen que si el Parlament declarés la independència el boicot duraria quinze dies. A més hi ha moltes empreses que tenen un volum de negoci molt lligat a l'exportació i no estan tan condicionades pel mercat espanyol.»
–Potser més que un boicot tindríem els tancs al carrer...
–«No els poden treure. La Unió Europea i l'OTAN no permeten que l'exèrcit ataqui la pròpia població civil. A més, a partir del primer moment que sortissin els tancs, els diners marxarien de la Borsa de Madrid, que s'ensorraria. L'exemple més recent d'això el vam tenir en la invasió de Geòrgia per part de tropes russes. Al final es van haver de retirar perquè cada dia els sortien 13.000 milions d'euros de la borsa de Moscou.»
–Tenen molta confiança a aconseguir un estat propi.
–«La situació és prou bona. Els catalans som ciutadans de ple dret de la Unió Europea; tenim una moneda única i una entitat superior que es diu Brussel·les. El segle passat 28 països van assolir la independència, per què no la podem aconseguir nosaltres?»
–Parlen de tenir un estat propi en cinc anys...
–«Aconseguir un estat propi pot ser tan fàcil o difícil com es vulgui. Només cal que hi hagi una majoria parlamentària, un 55% segons Europa, per proclamar la independència.»
–Però no hi ha una majoria social a favor de la independència.
–«És cert, però si el debat estigués viu als mitjans, si es plantegés seriosament, la gent entendria aviat que és molt millor tenir un estat propi que haver de dependre d'Espanya.»
– Quines són les principals diferències entre un empresari compromès amb el país i un que no ho està?
– «El compromès lluitarà per les coses del seu país: per la llengua, per les inversions, per la cultura...»
– Però un empresari no ha de fer negoci, i prou?
– «No. Ha de ser responsable amb la societat on està. Ha de retornar part del benefici a la societat.»
– Un empresari sense estat és més feble que el que en té un al darrere?
– «I tant! L'Estat espanyol, avui, està en contra de les empreses catalanes. No tenim un pla industrial seriós, per exemple.»
–A Espanya li interessa que el motor català funcioni, però.
–«L'Estat espanyol s'ha tornat irresponsable. No inverteix a Catalunya per raons polítiques i ho fa en llocs on el retorn és mínim. Un exemple: fa poc es va inaugurar l'aeroport de Ciudad Real, a 180 quilòmetres de Madrid; s'hi van gastar 1.100 milions d'euros. Per fer la T1 del Prat, s'han gastat 1.250 milions. De Ciudad Real surten 120 passatgers diaris i de Barcelona, 22.000.»
–Un estat propi és viable?
–«El nostre lema és que l'estat propi és el millor negoci. És totalment viable. En aquest moment, Espanya ocupa la dotzena posició en el rànquing europeu de PIB per capità. Catalunya, dins d'Espanya, està entre la sisena i la vuitena posició. Si tinguéssim un estat propi passaríem al quart lloc en l'àmbit europeu.»
– El futur de l'empresariat català passa més pels mercats europeus que per l'espanyol?
– «Sí. La crisi afecta molt menys a l'empresa que exporta que a la que és captiva del mercat espanyol.»
– Però Espanya continua sent el primer mercat de les empreses catalanes, no?
– «Sí, però cada cop menys. El primer país on exportem és a França, seguida d'Alemanya i Itàlia.»
– Afirmen que la manca d'inversions a Catalunya provoca una competència deslleial.
– «És cert. Hi ha multinacionals que no han vingut al país perquè l'aeroport no era un hub internacional.»
–Què en pensen de l'acord de finançament?
– «És pobre, no soluciona el dèficit fiscal de Catalunya.»
– L'Estatut ens el tornaran retallat?
– «No ho sé, però vist el que ha passat amb el finançament suposem que sí.»
–En el procés de conscienciació nacional quin paper juguen els treballadors?
–«Tenen un paper clau.»
–Què és la nòmina catalana?
–«És una eina per conscienciar el treballador de l'espoli fiscal que pateix la seva nòmina. Mitjançant un programa informàtic, els empleats podran posar les dades de la seva nòmina i el programa els la recalcularà sense l'espoli fiscal. L'IRPF es pot reduir un 43%, l'aportació a la Seguretat Social, un 14%, i a l'empresari l'impost de societats li pot quedar al 9,5%; sempre entenent que el dèficit fiscal el restem d'aquests impostos.»
– Què és la xarxa de bons negocis?
– «Promovem fer negocis entre els nostres associats i ens fem uns descomptes.»
– La marca Catalunya no està prou potenciada?
– «Des de la Generalitat no s'ha potenciat prou el made in Catalonia. El prestigi internacional que tenim s'ha de reflectir en els nostres productes.»
–A la seva web hi ha un recull de frases, una d'elles prou certa: «Sense diners no hi ha llibertat.»
–«M'agrada molt una altra que diu: ‘Si lluites pots perdre, però si no lluites estàs perdut.' La nostra associació té aquest esperit de lluita, de fer alguna cosa pel país.»

k

L'entrevista íntegra la podeu llegir a www.elpunt.cat

erc i el seu patetisme

Els caps i els barrets d’Esquerra

Vist des de fora és força divertit escoltar com a Catalunya hi ha un líder d’Esquerra a cada cantonada per sortir a fer declaracions que no només tenen la virtut de ser espectaculars i estridents sinó que la majoria de vegades són contradictòries entre elles. Tardà, resposta d’ERC a Tardà, Ridao, Carod, posicionament d’ERCsobre les declaracions de Carod… Vist des de fora és un fart de riure, la qual cosa entreté el personal, i sobretot ens entreté als periodistes víctimes de la sequera informativa política estiuenca. La gràcia s’atura aquí, perquè a partir d’aquí el que fan els republicans és una mica de pena. No sé com tenen muntat el partit, però juraria que no hi ha cap mena d’estratègia corporativa ni disciplina a l’hora de fer declaracions, ni guió sobre els temes a tractar, ni consens sobre les respostes a donar en cas de ser inquirits, entre els alts càrrecs. El mecanisme que donen a l’exterior sembla ser “poseu un micro davant d’un peix gros d’Esquerra, feu-li la primera pregunta que us sembli i ell us contestarà el primer que li passi pel cap”. Com a estratègia per sortir als diaris està força bé. Com a estratègia per sortir als diaris com a un partit seriós, pitjor no podria ser. No estaria malament que a la formació independentista fitxessin un equip de comunicació capaç de domesticar i canalitzar l’opinió corporativa del partit com, per exemple, tan bé fan els socialistes, que no desafinen mai, o els convergents, que sempre desafinen de manera coordinada amb Unió. La disciplina informativa faria molt bé al partit de Macià i Companys. Llavors només quedaria arreglar el problema Carod, que aquest sí que és irresoluble perquè no veig cap mètode eficaç per fer-lo administrar les seves paraules amb prudència i encara menys perquè les paraules que deixi anar demostrin un polític amb tres dits de seny, una virtud que va deixar-se fa uns quants anys a Perpinyà i que el senyor vice-president no ha tornat a recuperar mai més.

politics de curta volada per enric vila

IR EL VALOR D'IMAGINAR-NOS EL FUTUR DEL NOSTRE PAÍS

Catalunya 2020

ENRIC VILA / HISTORIADOR I PERIODISTA

JORDI SÁBAT

El meu amic Joan Castillo llegeix el diari atentament mentre jo prenc el sol al seu costat -les cames peludes i blanques, el pit encara més blanc i pelut, la gorra per protegir-me la calba-. De sobte, m'ordena:

-Llegeix!

El diari porta la notícia d'un acord entre Itàlia i Suïssa per connectar Milà i Zuric amb un tren de mercaderies d'alta velocitat. L'obra comportarà l'obertura d'un túnel de 55 quilòmetres a través dels Alps, i estarà enllestida el 2020.

-Què et sembla? -em diu.

-Que haurem d'anar a viure a Suïssa. Potser la junta s'avindria a traslladar el club nàutic a la vora del llac....

Però el meu amic té ganes de debatre.

-No tens res més a dir, tu que ets tan catalanero?Quins plans té aquest país per al 2020?

-Discutir sobre les comes de l'Estatut, mentre recuperem la dignitat. Que no ho has llegit al diari?

SEGONS EL MEU AMIC, LA SENTÈNCIA del TC és un afer menor. Creu que ens distreu del problema principal, que és el projecte de país. Diu que els polítics han perdut la credibilitat perquè no emmarquen les seves decisions en cap pla estratègic, perquè no saben quina Catalunya volen tenir d'aquí deu anys. "Per què no responen aquesta pregunta?", m'insisteix.

-Home, Joan, perquè no són amos d'ells mateixos. El Parlament, la Generalitat, són institucions espanyoles, no poden planificar sense el permís de l'Estat. T'ho recordo perquè tu mai no has estat independentista.

-Un Estat és un mitjà -es defensa el meu amic-, un Estat no pot ser una finalitat per ell mateix, ni un Estatut tampoc. Els polítics haurien d'explicar bé quin país volen i demostrar que treballen per aconseguir-lo. Els mitjans han d'estar al servei dels objectius. Ara, esclar, posar objectius concrets darrere les grans paraules és arriscat i vol valentia i compromís.

EL JOAN ES DEDICA a reflotar empreses redefinint el seu futur -o a tancar-les si no hi ha més remei-. És el clàssic català pragmàtic, amb un sentit de la comptabilitat imbatible, incapaç de perdre el cap. Així doncs, mentre surt de l'aigua una noia amb un biquini ínfim, li pregunto:

-I tu quin país vols per al 2020?

-Jo vull un país que aprofiti les oportunitats, que no sigui una prolongació del nord d'Àfrica. Un eix València-Barcelona-Lió, per exemple, ens posaria al moll de l'os del tràfic de mercaderies del Mediterrani i de l'Atlàntic. Seríem un centre d'exportacions i importacions, i això crearia llocs de treball i atrauria inversions de la UE. L'eix Gènova-Milà-Zuric serà una realitat el 2020. Els alemanys ja treballen per tenir quatre milions de cotxes elèctrics d'aquí 10 anys. Quins plans tenim nosaltres?

COM QUE MAI NO HAVIA VIST el meu amic tan preocupat pel país, miro de calmar-lo amb un llenguatge cofoista.

-Els polítics no volen generar frustració.

-Un projecte frustrat és alguna cosa. L'avorriment sí que no serveix de res, és l'escenari de la mediocritat absoluta.

-Som un país petit.

-Tenim una mida raonable, i un clima immillorable i una gastronomia excel·lent. El nostre sistema financer funciona; tenim sectors industrials potents, grans empreses farmacèutiques, turisme de qualitat. Compte, perquè hi tenim molt a guanyar i, per tant, molt a perdre!

-Però Madrid...

-Deixa estar Madrid. Quins problemes tenim aquí? Els nens acaben la primària amb problemes de lectura i matemàtiques i això no és culpa de Madrid. Tenim poca memòria col·lectiva. La por a parlar clar i a pensar sense tallar-nos les ales generen una manca de debat i de discurs preocupant. Necessitem autonomia i transparència en la gestió dels diners públics. Madrid és un obstacle, però Espanya no és el gran mercat d'abans i el seu exèrcit ja no és una amenaça. Aquest fet no té precedents. Si ens cal un Estat, que els polítics ho argumentin i mirin de guanyar eleccions. A mi m'és igual un Estat o un Estatut, el que no m'és igual és viure lligat de peus i mans.

LEOPARDI DEIA QUE L'HOME PENSA perquè desitja i que desitja perquè no hi ha res al món que s'estimi més que ell mateix. A mesura que els catalans ens estimem més, deixarem de dir rucades. El problema no és Madrid ni és el TC, el problema és que no tenim prou valor per imaginar-nos la Catalunya del futur.


requalificació miniestadi

zapatero vol apujar els impostos

dimecres, 19 d’agost del 2009

cot es carrega els magistrats del tribunal constitucional


Opinió
Magistrats molt i molt ofesos
Les dues associacions que representen, majoritàriament, els jutges van sortir ahir d’estampida a atacar els qui estan tenint la gosadia d’organitzar una manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut. Amb pocs minuts de diferència, els portaveus de l’Associació Professional de la Magistratura (APM) i l’Associació de Jutges Francisco de Vitoria van irrompre als mitjans i no es van estalviar cap adjectiu, en especial referits a les opinions de Josep-Lluís Carod-Rovira: “impresentables”, “afecta la independència del TC”, “intent d’influir d’una manera grollera en una decisió d’un tribunal”, “irresponsabilitat institucional insuperable”... En fi, una rèplica implacable davant les ofenses i ultratges que, darrerament, els arriben des de Catalunya.

La paradoxa és que aquests jutges de tan alta virtut posen el crit al cel quan un responsable polític català qüestiona el funcionament del TC, però mai no han obert la boca contra el fet que siguin els dos grans partits espanyols els qui nomenin, a voluntat, els magistrats del mateix tribunal. Queda clar que a aquests suposats professionals de la judicatura no els preocupa el fet que deu alts funcionaris de la màxima confiança del PSOE i el PP es puguin passar per allà mateix una decisió democràtica del poble català. Pel que sembla, les organitzacions de jutges no consideren que afecti la independència dels magistrats del TC el petit detall que tots ells s’han d’haver treballat el nomenament als partits.

Tot plegat, un concepte ben clar de la professionalitat, que es basa a mirar d’aconseguir un càrrec a partir del PSOE o el PP per, tot seguit, indignar-se i insultar qualsevol que posi en dubte la independència –insubornable, inatacable– d’aquests amics de la confiança de Zapatero i Rajoy.

diumenge, 16 d’agost del 2009

boig pel futbol

dissabte, 15 d’agost del 2009

enric vila es carrega en pasqual maragall per proposar una manifestació contra la retallada de l'estatut

Maragall i l’Estatut

Diumenge, l’article de Pasqual Maragall a l’Avui. Veure Maragall mirant de guanyar-se amb quatre trucs emotius el públic que durant tants anys va menysprear, fa pena, com un amic que tornés afalagant-te molt temps després d’haver-te traït. L’expresident diu que si el TC toca l’Estatut organitzarà una manifestació. Diu que cridarà Serrat, la Marina Rossell i no sé quantes mòmies més dels seus temps daurats per treure la gent al carrer. Quina gent? No s’ha adonat que ja no és ningú ni representa res? No veu que al PSC cada dia es foten d’ell? Els únics que es podrien mobilitzar per una causa com aquesta són els independentistes i seria un suïcidi que els independentistes es mobilitzessin per l’Estatut. L’Estatut ja només interessa als qui pretenen continuar comerciant amb les il•lusions i les pors del país. Ara voldran que ens passem 10 anys més discutint sobre l’Estatut retallat pel TC. L’Estatut ja és mort, com més aviat ho acceptem millor. És important que comencem a pensar amb sinceritat i rigor, si no volem tornar-nos definitivament idiotes. Maragall és el paradigma del polític català que, pel simple capritx del seu ego, s’ha dedicat a embolicar el país en causes perdudes; és a dir, que fins i tot en cas de guanyar-les ens portaven al fracàs. Ni comunisme, ni federalisme ni nou Estatut. Hem perdut molt temps. Què vol ara, que anem a una manifestació per dissimular que no és ningú? El que ha de fer Maragall és reconèixer que, políticament, s’ha passat la vida equivocant-se i analitzar per què els quinquis del Llobregat li han tret la trona a tot un senyor de Barcelona com ell. Tots aquests fills de casa bona que han mantingut el prestigi a còpia de tirar pilotes fora i de polir-se el patrimoni familiar cada dia estan més acorralats. Per què deu ser? Si jo tingués pretensions de poder miraria d’aprendre bé la lliçó. Els talents s’han de jugar; si només penses a conservar el que t’ha vingut donat, és lògic que ho acabis perdent tot. Encara que sembli mentida, la llei de la selva és implacable amb l’excés d’egoisme i de vanitat.


dimarts, 11 d’agost del 2009

gran aforisme de sala martín

Estic fins als nassos de la gent que no és radical. Si els EUA s'haguessin deixat portar pels no radicals, avui serien una regió d'Anglaterra.

radicals?

OPINIÓ

Regió d'Anglaterra o regió d'Espanya?

L'espoli fiscal d'Espanya envers Catalunya continuarà

«Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l'han lligat a un altre... un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l'impulsen a la separació.» Aquestes paraules componen el principi i final del primer paràgraf de la Declaració d'Independència dels EUA del 4 de juliol del 1776 i és bo recordar-les quan, el 14 de juliol passat, dos dies després de l'anunci del pla de finançament fet a so de bombo i platerets pels membres del tripartit (amb una utilització partidista i escandalosa dels mitjans públics de comunicació, val a dir-ho), el catedràtic d'economia de la Universitat de Columbia, Xavier Sala i Martín, replicant els tertulians/es d'El món a RAC 1 que intentaven vendre la bondat del nou pla, va sentenciar sense embuts: «Estic fins als nassos de la gent que no és radical. Si els EUA s'haguessin deixat portar pels no radicals, avui serien una regió d'Anglaterra.»

Aquí, a casa nostra, els radicals no tenen ara per ara lloc al Parlament de Catalunya. I així, els no radicals, o sigui, la gent d'ordre, o com ERC, la gent de govern (tal com ha escrit algun articulista en aquest mateix diari), ha pogut dir finalment el que millor els convenia obviant la crua realitat de l'acord i el mateix incompliment de la llei. S'ha fet passar bou per bèstia grossa i tots contents. Diuen que d'ací a tres anys tindrem uns 3.800 milions d'euros més per gastar dels 22.000 milions que enviem cada any a Madrid i no tornen. Això és el gran èxit aconseguit... El xocant de tot plegat és que aquesta xifra hipotètica (que no està escrita enlloc, per cert) no se la creuen ni els mateixos socis del tripartit, com algú ja ha manifestat, ai las!

Malgrat es veia a venir, l'escenificació de la comèdia d'aquests darrers mesos i la manipulació matussera de la informació sobre tot el procés clama al cel. Enmig d'una enrevessada amanida de xifres i de conceptes que ningú no entén, sols ha quedat clara una cosa: la certificació que l'espoli fiscal d'Espanya envers Catalunya –i la resta dels Països Catalans– continuarà com fins ara, si fa o no fa. L'estesa d'una densa cortina de fum per tal d'amagar una nova presa de pèl i l'acceptació vergonyant de la continuïtat de la política depredadora dirigida des de Madrid fa escruixir i ha fet envermellir el més creient.

Del PSC-PSOE, ja ens ho esperàvem tot. D' ICV, ja no ens estranya res. D'ERC... si el president Macià aixequés el cap! Quin paper més galdós el dels seus dirigents! Penso en el llibre-denúncia del conseller Josep Huguet, Cornuts i pagar el beure, escrit fa uns anys. El títol ho deia tot però, curiosament, a l'hora de la veritat ell mateix, des del govern estant, s'apunta a continuar pagant el beure a aquells que li fan portar banyes. Quina paradoxa! Si Macià aixequés el cap...

Els fets, però, són el que són i les paraules queden escrites. L'engany sistemàtic, la incompetència i la fatxenderia ja veiem on ens han portat, i la comèdia del finançament n'ha estat la cirereta del pastís. Estic segur que el futur jutjarà el que està passant com a una de les etapes més tristes i calamitoses de la nostra història recent, i posarà cadascú al seu lloc. Certament hem tocat fons i a partir d'ara caldrà veure quin futur ens espera. Crec que, de moment, una regió d'Anglaterra no ho serem. De tota manera, observant els esforços esmerçats des de la plaça de Sant Jaume perquè continuem sent una regió d'Espanya pels segles dels segles, crec que ha arribat l'hora de plantejar-nos molt seriosament donar un cop de timó per salvar una nau que s'enfonsa i assolir els mateixos fruits que aconseguiren mar enllà uns radicals fa 233 anys.

Darrera actualització ( Dimarts, 11 d'agost del 2009 02:00 )
Publicat a

els que a les aspiracions nacionals en deien victimisme...


Benvingut, president Maragall
L’endemà del referèndum que va ratificar l’Estatut, l’estiu del 2006, l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va comparèixer davant dels mitjans de comunicació per fer una declaració rotunda: “S’ha acabat el victimisme”.

Va ser el cant del cigne d’aquest terme. Victimisme va ser el concepte estrella que va utilitzar el PSC, de forma permanent, per atacar el catalanisme en general i Pujol en particular durant més de vint anys. Victimisme era reclamar un tracte fiscal just i victimisme era exigir qualsevol mena de reconeixement polític. I, sobretot, victimisme ha estat, durant molts anys, denunciar les estratègies neoespanyolitzadores dels diversos secretaris generals del PSOE.

L’última vegada que s’ha utilitzat la idea del victimisme en el debat polític va ser, curiosament, el passat mes de novembre, quan José Luis Rodríguez Zapatero va recuperar el terme per utilitzar-lo en el debat del finançament: “Montilla s’ha deixat portar per un discurs victimista, més propi dels partits nacionalistes, quan d’ell s’espera que faci pedagogia”. Això deien, una vegada més, des de la Moncloa.

Només han passat tres anys des d’aquella proclama contra el victimisme de l’aleshores president de la Generalitat i ara el mateix Maragall està decidit a encapçalar la resposta cívica i política a l’enèsima retallada que es decideix des d’un dels mil despatxos de Madrid. “No és això, companys no era això” escrivia aquest diumenge Maragall a l’AVUI. I convidava tothom a sortir al carrer.

Val més tard que mai, així que benvingut, president Maragall, al cantó dels que han estat acusats de victimistes. I, vés a saber, potser al final us heu adonat que els que es referien a “l’immens desastre de l’Estatut” i acusaven Zapatero d’“espanyolista demagog” no anaven tan desencaminats. Vós ja m’enteneu.
La TafaneraRemoumeIndependènciaDelicious