dissabte, 30 de maig del 2009
dijous, 28 de maig del 2009
porten en joan maret a la presó a Roma
«M'estan portant al calabós»
Dos culers es perden la final de la Champions i passen la nit detinguts perquè portaven «armes»: un ganivet per tallar les llonganisses i una navalla de tallar enciams a l'hort
Típica escena de les grans mobilitzacions blaugrana: mitja dotzena d'amics enfilats a dalt d'una furgoneta, i carretera i manta. Va ser a Basilea, després a París i ahir a Roma. No hi pot faltar el combustible. La màquina menja gasoil i els humans, tres pans de quilo i una vastíssima dotació de productes de la terra: pans de quilo o de dos i tota la panòplia de derivats del porc: fuet, llonganissa, bull blanc, bull negre, somaia... Després d'hores i hores de cotxe, quan el Coliseu deixava de ser un miratge, a Civitavecchia –a uns 25 quilòmetres de Roma– apareix un control rutinari dels carabinieri. Cap problema, el conductor no beu, el propietari del cotxe és a bord i l'assegurança està en ordre. Però, ai, al maleter! La punta d'un ganivet apareix entre les neveres i els fuets.
–«De qui és això?»
–«Meu.»
–«I per què va armat, vostè?»
–«Armat? Això és per tallar l'embotit!»
–«I aquesta navalla de sota el seient, de qui és?»
–«Ostres, meva. Fa un mes que la vaig trobar a faltar.»
–«Doncs m'hauran d'acompanyar a comissaria.»
Embolica que fa fort. Eren sis culers gironins. Havien de ser set però al final un es va fer enrere, i tenien cinc entrades. Joan Casellas, de Can Maret, de Salt, un conegut venedor de planter hortícola a qui es pot saludar setmana rere setmana en alguns mercats gironins; Lluís Noguer, propietari del restaurant El Celler de l'Adroher, de Canet d'Adri; els germans Àngel i Josep Martí, del restaurant Crocker's de Girona; el constructor d'Anglès Narcís Costa, i Toni Soler, propietari de la cadena de botigues Hipermoble Girona. De res van servir explicacions, súpliques i peticions de clemència. Anaven armats. Sí, havien sortit dimarts armats de paciència, de ganes de passar-s'ho bé i de veure la millor final possible de la Champions. Armats de simbologia blaugrana –que, per cert, els carabinieri no van tractar gaire bé perquè bufandes i banderes van acabar rebotides per terra en un moment de la discussió– i proveïts de fuets, bulls i llonganisses. El fuet ens el mengem amb les mans, si cal, però per tallar els bulls cal un ganivet. Una arma tan imprescindible com la navalla que en Joan Casellas fa servir per tallar els enciams de l'hort i que no sabia que li havia caigut al cotxe.
«Tu, et deixo que m'estan portant al calabós.» Si el diàleg d'unes ratlles més amunt és una recreació molt aproximada del que va passar, aquesta és textual i és de Joan Casellas a dos quarts de vuit del vespre. Als germans Martí, a Costa i a Soler els van deixar continuar cap a Roma a mitja tarda, però Casellas i Noguer han passat la nit al calabós. Avui a les deu del matí s'ha fixat un judici ràpid. Sobre la taula del jutge, les proves: un ganivet amb restes de llonganissa i una navalla de fulla rovellada per la humitat dels centenars d'enciams que ha tallat ran de terra. Tot perfectament embolicat amb bosses de plàstic. Si el jutge té dos dits de seny, es farà un tip de riure, els absoldrà i, més tard i en privat, agafarà els policies per banda i els dirà que no li facin perdre més el temps. Però la final de la Champions, a can Pistraus.
Per cert, al següent culer que va passar pel control ja li buscaven les pessigolles: portava un paraigua dels de tota la vida, aquells amb punta llarga i metàl·lica. És clar, anava armat en el país del recte, equànime i impol·lut Berlusconi.
dimecres, 27 de maig del 2009
noms per a una candidatura independenitsta, qui no la votaria?
La candidatura per la independència de Catalunya: Pujol, Barrera, Bassols….
Maig 26, 2009 
Manel Bargalló 
Imprimir
….Carretero, López Tena, M. Badia i Margarit, Tremosa, Renyer ,Cardús, Soler i Regàs, Porta, Junqueras, Planchart, Canela, Alexandre, Carandell, Fonollosa, Cahner, Espot, Molina, Bofill, Terricabras, Climent, Fernández, Colom, Gabancho, Valero, Argemí, Ventós, Pereira, Bonaventura, Garriga, Romeu, Sabata, Morón, Strubell, Bertran, Paluzie… tu i jo.
Sí, companys, aquest candidatura anunciaria que Catalunya, i possiblement més endavant els Països Catalans, és a punt d’aconseguir la independència.
Segur que hi falten noms, però també potser que al final n’hi ha que no vulguin ser-hi, però renoi, aquesta hauria de ser la llista!
Perquè hem de renunciar d’entrada a aconseguir-la?. Perquè hem de ser d’entrada poc ambiciosos?
La proposta llençada per Joan Carretero a l’article “Patriotisme i dignitat” segons la qual “en les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació“, diu el que diu i si hi ha algú que no creu que “una candidatura d’ampli espectre” no implica que tots els noms que abans he esmentat hi tenen cabuda, potser és que no ha entès res.
No podem esperar més temps. Catalunya actualment en comptes d’avançar nacionalment s’està convertint com una simple regió d’Espanya més o menys descentralitzada però sense cap sobirania real. Els espanyols no tenen cap problema en ficar-se d’acord, siguin de dretes o d’esquerres per anar contra la sobirania dels catalans. Només volen una Catalunya com la resta de les altres comunitats espanyoles,plena de ciutadans espanyols. Una Catalunya sense catalans. No és cap exageració el que dic, només heu de veure el que ha passat al País Valencià, que van uns 20 anys avançats, o a la Catalunya Nord, que van uns 50 anys encara més avançats. Aquest és el nostre destí. No s’hi pot fer res si continuem dins de l’Estat Espanyol.
Des de fa uns anys, dins de la societat catalana hi ha cada vegada més consciència d’aquest perill, però en canvi, com diu el mateix Carretero: “hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció. El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal.”
El nou sobiranisme transversal és el que la xarxa sobiranista fa temps que està demostrant que sí que és possible, contradient el que ens volen vendre els partits tradicionals. Nosaltres, humilment, des del Bloc Gran del Sobiranisme hi vàrem posar el nostre gra de sorra, per exemple amb la manifestació de 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació, impulsada directament per 3 dels 7 blocaires que hi escrivim, però sobretot gràcies als seus comentaristes, cosa que indica que el BGS és quelcom més que un bloc.Deumil.cat ha estat un dels resultats més clars que la unitat transversal entre sobiranistes a la societat catalana no només és possible sinó que és una realitat quan el que es demana és la independència de la nació catalana.
Com molts ja sabeu, Deumil.cat ha donat continuïtat a la manifestació de Brussel·les amb la presentació de la ILP per demanar la convocatòria d’un referèndum per a l’autodeterminació el 2010. Amb aquesta iniciativa posarem els partits tradicionals contra les cordes. Tard o aviat, CiU, ERC i Iniciativa-Esquerra Unida hauran de mullar-se i dir definitivament si volen la independència o no de Catalunya. Ja no podran amagar-se si aconseguim centenars de milers de signatures! (Per cert, ja t’has fet fedatari o almenys voluntari per ajudar a recollir-ne?)
Però com també deia el company Enric Canela l’altre dia en aquest bloc o el mateix Joan Carretero també en el seu famós article, totes les iniciatives de la xarxa sobiranista han d’acabar amb un referent polític al Parlament de Catalunya. Si no, no serveix per a res més que per augmentar la frustració.
Amb Reagrupament tenim l’oportunitat de canalitzar i donar sortida política a totes aquestes iniciatives precedents de la xarxa sobiranista. Sóc conscient de l’atac que rebrem dels que no volen tocar l’status quo, però em costen de creure els atacs que vénen també dels que prefereixen ser cap de sardina abans que cua de lleó o dels que no volen reconèixer que es varen equivocar en el passat, o dels que han quedat escaldats de la política i només busquen tres peus al gat.
Per mi, si no tens el cul llogat, les altres coses em semblen excuses de mal pagador davant de la situació en què ens trobem ara. Sembla que molts dels que no es cansen de dir que són sobiranistes, que tenen només una sola pàtria i aquesta no és Espanya, quan arriba el moment, quan arriba l’hora de la veritat, sempre troben una excusa per no fer-ho: que si ara no és el moment, que primer cal canviar la societat, que primer s’ha de fer fora el tripartit, que si en Carretero era d’Esquerra, que si a Reagrupament són de dretes…. qualsevol excusa és vàlida per fugir d’estudi.
La meva experiència em diu, però, que no es pot fer res davant d’aquests actituds. Com més intentes fer-los veure que estan equivocats, més s’acostumen a enrocar-se i més difícil és que canviïn d’opinió. Però no puc d’estar-me de dir-los que davant de la situació d’emergència nacional, amb aquesta poca predisposició d’entrada a donar suport a la proposta de Reagrupament, la meva modesta però ferma opinió és que estan fent el joc als unionistes.
Tinc clar que Reagrupament ha nascut com ha nascut, amb això no s’hi pot fer res, però igual que 10.000 a Brussel·les va néixer per un comentari en un bloc escrit per un militant de CDC, a mi, com a militant d’ERC que era i com també a molts milers de catalans, això no els va condicionar perquè la manifestació fos un èxit sense precedents i, tal com diu la Viquipèdia, “un punt d’inflexió de l’independentisme català“.
La candidatura per la independència de Catalunya no vindrà sola, caldrà que siguem generosos entre tots, caldrà que deixem enrere les visions partidistes, caldrà estar disposat a donar-ho tot, per aconseguir el tot.
Cal que tots els que tenim com a prioritat absoluta la independència ens unim per fer possible la candidatura: una candidatura plena de patriotes.
Per què no podem aspirar a tenir-la?. Per què nosaltres mateixos ens hem de posar restriccions?
Per què no la podem tenir-la aquesta candidatura?
Siguem ambiciosos i fem-la possible.
Jo la vull amb Pujol, Barrera, Bassols, Carretero, López Tena, M. Badia i Margarit, Tremosa, Renyer ,Cardús, Soler i Regàs, Porta, Junqueras, Planchart, Canela, Alexandre, Carandell, Fonollosa, Cahner, Espot, Molina, Bofill, Terricabras, Climent, Fernández, Colom, Gabancho, Valero, Argemí, Ventós, Pereira, Bonaventura, Garriga, Romeu, Sabata, Morón, Strubell, Bertran, Paluzie… tu i jo.
Tots junts per la independència!
Fem que sigui possible!
Endavant, Reagrupament!
Endavant les atxes!
dimarts, 26 de maig del 2009
cardus ens parla del deplorable debat de l'estado de la nación. la xiulada a l'himme espanyol i la constant aparició de plataformes sobiranistes
L'ÚLTIM DEBAT AL PARLAMENT ESPANYOL I LA XIULADA A L'ESTADI DE MESTALLA
Xiulets i debats
SALVADOR CARDÚS I ROS / SOCIÒLEG I ESCRIPTOR SALVADOR.CARDUS@UAB.CAT
L'espectacle de la política espanyola, en aquests moments, ho és tot menys democràticament edificant. I es fa difícil d'entendre que fins i tot els partits catalans que no hi tenen res a guanyar quedin atrapats en una lògica perversa que els arrossega al mateix descrèdit d'aquells altres partits que, com a mínim, s'hi juguen el poder. Tinc al cap, principalment, del debat sobre l'estat de la (seva) nació que acaben de celebrar al Parlament espanyol, però no només això.
EL RECENT DEBAT PARLAMENTARI ha mostrat, de principi a final, que el perfil més baix imaginable s'ha instal·lat definitivament a la política de l'Estat. La llista de promeses amb què el president espanyol va afalagar les orelles meselles dels ciutadans més badocs, convidant a sopar pagant l'invitat, no és un joc de mans com s'ha dit: és una pispada de cartera. Tornar a posar data als compromisos -i al compliment de la llei- sistemàticament burlats, amb aquella impassibilitat pròpia del mentider compulsiu que ja ni s'adona de la seva mentida, és tan indignant que no tinc gens clar si quedar-se assegut a l'hemicicle escoltant-lo, més que cortesia parlamentària, no és una manera de fer-se'n còmplice. Però que, al final, el govern es vanti d'haver aconseguit suports per a totes les seves iniciatives a base de desdibuixar encara més la confusió de criteris inicial és un escarni a la intel·ligència de tot ciutadà mitjanament informat.
ARA BÉ: TOT AIXÒ HA PASSAT SENSE que cap partit, més enllà de la crítica de rigor, hagi estat capaç de desemmascarar l'engany, de fer cap gest digne, de dir que el rei anava despullat. Els diputats del PSC han votat contra allò que el mateix partit havia defensat a Catalunya. Els de CiU, que no escarmenten, s'han empassat el menyspreu de la manca de paraula del PSOE després d'haver negociat llargament una resolució sobre el mercat de treball. I l'habilitat parlamentària dels independentistes d'ERC ha aconseguit que el PP els fes guanyar una resolució per a un pacte d'Estat per a l'ocupació que, si mai es fa, segur que interferirà competències de l'Estatut. Això és Carnaval! La política espanyola s'ha quedat sense estratègia i tot és tacticisme sense direcció. No hi ha paraules per descriure el desconcert. I la pregunta és: per què els diputats catalans, sense excepció, aguanten impassibles la mascarada? Però, sobretot, per què l'aguanten els partits dits catalanistes? Perquè formen part de la comparsa, potser?
L'ALTRA CARA D'AQUEST CARNAVAL, però en íntima relació, és l'apoteòsica xiulada a l'estadi de Mestalla a la final de la Copa del Rei. D'acord: no es pot atribuir un sentit precís a una xiulada. Però, sense forçar res, en el pla més elemental, una xiulada com aquella expressa un gran malestar polític contra allò que representa l'Estat, sigui el rei, sigui l'himne nacional espanyol. Per això no ha d'estranyar que hagi incomodat els mateixos que aquests dies, amb la seva actitud dòcil, escarnien la decència política a les Corts espanyoles, inclosos els portaveus de CiU i ERC. He llegit que algú ha justificat la crítica al gest de protesta argumentant que "un camp de futbol no és un lloc per a expressions polítiques". S'ha de ser cec a l'evidencia: què és si no política que un campionat de futbol porti el nom del cap d'Estat i que hi facin sonar l'himne de la (seva) nació? És art? És ciència? Qui és que porta la política a l'esport? Que llavors l'espectador expressi la seva irritació aprofitant que li posen davant allò que té la màxima representació de l'Estat amb una xiulada, no pot ser vist d'altra manera que com la creu d'una moneda que té una cara ben visible: la d'una política que es riu del ciutadà.
TANMATEIX, COM QUE LA POLÍTICA catalana és un subsistema de l'espanyola, dramàticament, en paguem les conseqüències. Ara com ara, i tal com ha demostrat el debat espanyol, no hi ha ningú que vulgui ser portador de la revolta democràtica que exigiria la situació. Una revolta que hauríem de veure compartida per una gran majoria dels nostres partits però que no té ni un sol diputat valent que la defensi. Com suggeria l'antic president del Parlament Heribert Barrera no fa gaire mesos en aquest diari, amb la seva intel·ligència i perspicàcia habitual, la millor alternativa seria deixar de donar suport a ningú a les Corts espanyoles. Es tractaria de fer-hi un gest exemplar, radicalment democràtic, ple de dignitat i, encara millor, de grans conseqüències. Suposar que això podria representar alguna mena de represàlia sobre els catalans, a la vista de com ens tracten quan ballem al so que toquen, fa riure. Com fa riure que el PSOE i IU-ICV hagin votat una resolució a favor del desplegament de l'Estatut. O com és més propi d'una opereta que a vigílies del traspàs de Rodalies ICV faci aprovar a les Corts que es quadruplicaran les vies d'entrada a Barcelona, una operació tan a llarg termini que abans no l'aprovin no és que ja en tindrem les competències: és que, gairebé segur, ja tindrem la independència i ens les posarem on ens vingui de gust.
NO TÉ RES D'ESTRANY QUE, QUAN LA política catalana ja no dóna més de si, apareguin una multitud d'iniciatives diguem-ne prepolítiques que, amb matisos diversos, apunten totes cap a la mateixa direcció: la independència de Catalunya. La darrera, Sobirania i Justícia, liderada per l'antic conseller de Justícia Agustí Bassols, ha desvetllat una expectació per damunt de tot pronòstic. Efectivament, ara ja no són només alguns joves impetuosos, ni propostes fàcils de qualificar de ressentides, sinó persones con Bassols, coherents, íntegres, madures, la reflexió serena de les quals les porta a la mateixa conclusió: malgrat tots els riscos i dificultats, exhaurides totes les vies d'entesa civilitzada amb Espanya, el camí més creïble, el més directe, el més democràtic per aconseguir la plenitud nacional -que vol dir alhora prosperitat i dignitat- és la independència.
ÉS AQUESTA IMPLOSIÓ DE MOVIMENTS, associacions, fundacions, jornades, congressos -atenció a l'empenta que va prenent el Tercer Congrés Catalanista- és la que obligarà a afegir, per molt que els partits actuals s'hi resisteixin, un tercer pla d'anàlisi a la realitat política: el dilema entre unionisme i independentisme. O, per dir-ho d'una manera que té la virtut de posar la frontera fora de casa i no a dins, entre el separatisme espanyol que no ens vol dins l'Estat com a catalans de ple dret i el sobiranisme català que ja ha demostrat a bastament al llarg de la història la seva vocació de cohesió interna i d'obertura al món. Els partits catalans aviat ens hauran de dir amb qui estan, perquè d'independentista no se'n pot ser només una mica, o a estones, o per a d'aquí cent anys.
dijous, 21 de maig del 2009
dimecres, 20 de maig del 2009
zapatero és així. i els catalans una gent disposada a pactar-ho tot, també
Lo puto crack
Tian Riba, periodista
L’encantador de serps de la Moncloa se n’ha tornat a sortir. Va anar al debat més sol que la una, va començar a treure conills del barret i va deixar els il.lustres diputats més hipnotitzats que Mowgli en mans de Kaa.
Tant és que traslladat al paper la fi de la desgravació de les hipoteques no tingui ni termini ni mínim de renda, que la baixada de l’impost de societats no es concreti, que enlloc figuri que cada alumne tindrà un ordinador o que hagi provocat una batalla campal amb el nou pla Prever. Al cap i a la fi, algú sap dir alguna resolució que s’hagi complert mai? És més, algú pot portar un ciutadà que ahir estés expectant davant de les resolucions del Congrés?
El que queda és la tómbola, la promesa d’El Dorado, la píndola de l’endemà i la nova llei de l’avortament, a veure si Roucco ens fa la campanya de les europees.
Deien que Cruyff tenia una flor al cul. Zapatero hi deu tenir una Raflessia i Rajoy deu ser com Djukic fallant penals i perdent lligues. A l’holandès volador se li va pansir la flor el dia que va fitxar a un tal Korneiev. El Houdini de la Moncloa és capaç de raspatllar Duran a la nit, desdir-se al matí i caure dret. I la carpeta catalana? Vuelva usted mañana. És lo puto crack. Ovació. I de gala.
dimarts, 19 de maig del 2009
tenir o no tenir complexes. that is the question
PASSA-HO!
Ser català. Ser espanyol
IU FORN
Oriol Florolos és un ciutadà català que veu per televisió la final de la Copa Molt Honorable que disputen Reial Madrid i Sevilla al Camp Nou. Quan el nostre president entra a la llotja i sonen Els segadors, les afeccions dels dos equips comencen a xiular. Però no una xiuladeta, no. És una macroxiulada audible des del centre mateix d'Astorga. Què creu vostè que fa l'Oriol Florolos davant d'aquesta situació? Efectivament, convoca família, amics i veïns a una taula rodona titulada Ai carai, què hem fet malament perquè no acabin d'estimar-nos del tot? I la taula rodona desemboca en un congrés mundial on 1) els catalans demanem perdó de genolls als senyors (i senyores) xiulaires per haver-los provocat la molèstia d'haver hagut de xiular i 2) instaurem el dia del desgreuge.
Manolo Florolos és un ciutadà espanyol que l'altre dia va veure la final de la Copa del Rei entre l'Athletic de Bilbao i el Barça. Quina creu que ha estat la reacció d'en Manolo davant de la xiulada? Vostè creu que en algun moment s'ha plantejat la possibilitat de pensar que, tal vegada, hagi tingut algun comportament que permeti intuir que està davant d'una reacció fruit d'algun greuge? Nooor!!! La reacció, naturalment, ha estat argumentar que "hem anat massa lluny amb aquests nacionalistes" i que "els hem permès massa i ara ens pugen a l'esquena". Autocrítica? Cap ni una. Per què? Perquè el "manolisme" s'autoafirma basant-se en la negació de l'altre. Els altres han de ser com jo digui, no com vulguin ser ells.
L'any 2004, diversos dirigents del PP de Madrit van participar a la manifestació de Barcelona contra els atemptats de l'11-M. La reacció "poc amistosa" de la gent davant la seva presència va fer dir a Rodrigo Rato: "Per què ens odien tant?". Lamentablement Rodrigo Rato no està en política i els que sí que hi són mai es pregunten el perquè de les coses.
dissabte, 9 de maig del 2009
divendres, 8 de maig del 2009
salvador cardus un tiu clarivident....
ens parla de les desqualificacions en política, la inutilitat de l'eix esquerra-dreta, de carretero que proposa una clarificació entre unionistes-independentistes, de que ja n'hi ha prou de fer pedagogia a spain.
LA RECONCILIACIÓ A SUD-ÀFRICA I LA SEVA APLICACIÓ AL CAS DE CATALUNYA
Merèixer l'admiració
SALVADOR CARDÚS I ROS / SOCIÒLEG I ESCRIPTOR SALVADOR.CARDUS@UAB.CAT
S'acosten eleccions, i a alguns polítics ja se'ls ha encès aquella mena d'ardor que els porta a emprar un llenguatge fatxenda i a provar d'emmerdar l'adversari. Això sí, tot "des del més absolut respecte democràtic i sense ànim d'ofendre", com solen afegir després d'escopir. Si parléssim de bèsties, diríem que estan en zel, i que bramulen, gemeguen i gesticulen per cridar l'atenció. No: tampoc en això no tots els polítics són iguals, afortunadament. Fins al punt que, precisament, en això de gallejar, potser és on podríem establir diferències entre candidats, tant o més significatives que les ideològiques.
NO M'HI VULL ESTENDRE PERQUÈ tot just comencem i, recorrent a l'estil del poeta, podríem dir que: "Són capaços de tot, i encara no hem vist res". Però entre els quiquiriquics preelectorals ja hem sentit allò d'acusar gratuïtament l'adversari d'anar amb les pitjors companyies. Ridao -i Herrera s'hi ha afegit- ha vist clar que CiU acceptaria l'oferta de Sánchez-Camacho per governar amb el PP. Caram, quines ments tan preclares! I, per la seva banda, Romeva -convençudament i honesta, que per això és d'esquerres- ha suggerit afinitats de Tremosa amb un partit belga suspecte de ser d'extrema dreta pel fet que el candidat de CiU havia posat en qüestió a El Temps l'etiquetament fàcil que es fa dels independentistes del Vlaams Belang. O hem pogut escoltar frases tan edificants com aquella de "farem agenollar" l'adversari, i en tot cas, "després ja l'ajudarem a aixecar-se". Sí, noi: d'això se'n diu orientar l'acció política amb valors dels bons, per bé que no sé si s'hi s'aplica el de la cultura de l'esforç o el de la solidaritat amb els febles. Que en deu tenir, de feina, Benach, en les seves visites als escolars per convèncer-los que als parlaments s'hi dialoga!
PROU. NOMÉS BUSCAVA UN BON principi d'article, un cop d'efecte, per reprendre una reflexió deixada a mitges fa algunes setmanes (Ens cal el seu respecte, AVUI del 6 de març). Després de llegir El factor humà de John Carlin (La Campana, 2009) -lectura imprescindible per a tothom que es vulgui apuntar a construir aquest país-, vaig veure més clar que mai la importància que té comptar amb un lideratge -una persona, un moviment, un projecte- amb capacitat per crear els vincles que facin la força necessària per poder fer el pas decisiu cap al futur. Superar el ressentiment i la desconfiança, treballar des de la cordialitat sincera envers l'adversari políticament més menyspreable, i alhora estar somàticament convençut de la victòria final, és el que explica l'èxit polític de Nelson Mandela. Mireu-vos-ho així: hi ha qui ha fet país amb 23 anys d'estar al govern, i n'hi ha que el van fer amb 23 anys d'estar a la presó.
LA LLIÇÓ DE MANDELA ÉS LA QUE DÓNA la resposta a la crítica que ben merescudament es fa a l'independentisme català: que semblem els Monty Python fent de palestins a Life of Brian. Ja no són les faccions dins d'ERC o a les sensibilitats dins de CiU, sinó que actualment no és possible disposar d'un llistat versemblant de les organitzacions independentistes de la societat civil sense haver-lo actualitzat setmanalment. Com que no crec en la genètica aplicada a la política i per tant no crec que la incapacitat de sumar esforços sigui una malaltia congènita que només salvarien unes cèl·lules mare extretes del cordó umbilical de Jaume I, tinc la certesa que podem canviar la nostra cultura política autodestructiva. El cas Mandela sembla pensat per a nosaltres. Mireu com és capaç, a través d'un campionat de rugbi, de capgirar un estat d'ànim de divisió causat per les més grans crueltats que es poden infligir els humans entre ells en un nou esperit de reconciliació. És l'esperit de Mandela, i també el del bisbe Desmond Tutu, aquell que a Barcelona va dir aquella enorme veritat i que aquí també ens ha fet tant de mal: cal no malparlar de l'enemic, perquè és amb qui hauràs d'acabar fent les paus.
AQUESTS DIES, A CAUSA DE LA PROPOSTA de Carretero de fer un partit només independentista i prescindint de les dretes i les esquerres, s'ha tornat a discutir dels dos eixos sobre els quals es debat la política catalana: entre dreta i esquerra, i entre nacionalisme espanyol i nacionalisme català. (A TV3, vist com informen del País Basc, i arrancades les crostes, en deuen dir l'eix entre elsno nacionalistes catalans i els nacionalistes). Anem pel primer eix, dreta-esquerra. Com ha demostrat l'acord per la llei d'educació, quan es vol fer un país en profunditat, l'eix dreta-esquerra esdevé irrellevant, es difumina i s'acaba esborrant. Aquí i a la Conxinxina. I si encara no ho veieu clar, aneu al País Basc, a veure on són les dretes i les esquerres a l'hora de salvar la pàtria dels no nacionalistes bascos. Per tant, perden el temps tant els que s'aferren a la suposada vigència de les esquerres, com els qui gasten tones de tinta donant-los carta de naturalesa atacant sense pietat, dia i nit, els que se'n diuen.
I TAMBÉ S'HA DISCUTIT SOBRE L'ALTRE eix, per allò que té de confús i perquè, és veritat, permet tota mena de camuflatges: independentistes de conspiració nocturna, però unionistes al càrrec oficial de dia; independentistes de paraula però unionistes de fets; i encara els independentistes però ara no toca, o els unionistes que "se sienten tan catalanes como el que más", etc. Però és que per això en diem eixos: perquè s'hi pot transitar. L'alternativa, parlar de unionistes i d'independentistes, certament, obliga a clarificar les coses, però ja no és un eix: són dos fronts de batalla. La virtut dels dos fronts, és que no permet fer la puta i la Ramoneta. El defecte, que fa més difícil el trànsit d'una banda a l'altra.
L'ACCIÓ POLÍTICA SE SOL MOURE PER eixos, perquè és un camí d'ambigüitats. I que aparegui a mig camí algú que clavi una fita i obligui a disminuir la confusió, que forci una redefinició de tota la resta de partits en funció del nou punt de referència -i que, efectivament, podríem dir-ne dinamitarl'obstrucció dialèctica actual-, pot ser francament positiu. Jo sóc dels que pensen que un partit obertament independentista, sense més matisos, ara pot tenir un èxit electoral notable. Ara bé: això encara no fa el futur. Potser desencalla el camí. Però encara falta aconseguir l'adhesió de l'adversari o, encara més important, de l'indiferent. D'una part prou nombrosa d'indiferents. En aquest país s'ha perdut massa anys anant a fer pedagogia a una Espanya que no volia aprendre i sense tenir una lliçó clara per ensenyar. Aquell camí s'ha acabat. Ara és temps de trobar l'admiració dins de casa. I no a base de renúncies, sinó tot el contrari: mantenint ferma la dignitat del nostre somni.