ens parla de les desqualificacions en política, la inutilitat de l'eix esquerra-dreta, de carretero que proposa una clarificació entre unionistes-independentistes, de que ja n'hi ha prou de fer pedagogia a spain.
LA RECONCILIACIÓ A SUD-ÀFRICA I LA SEVA APLICACIÓ AL CAS DE CATALUNYA
Merèixer l'admiració
SALVADOR CARDÚS I ROS / SOCIÒLEG I ESCRIPTOR SALVADOR.CARDUS@UAB.CAT
S'acosten eleccions, i a alguns polítics ja se'ls ha encès aquella mena d'ardor que els porta a emprar un llenguatge fatxenda i a provar d'emmerdar l'adversari. Això sí, tot "des del més absolut respecte democràtic i sense ànim d'ofendre", com solen afegir després d'escopir. Si parléssim de bèsties, diríem que estan en zel, i que bramulen, gemeguen i gesticulen per cridar l'atenció. No: tampoc en això no tots els polítics són iguals, afortunadament. Fins al punt que, precisament, en això de gallejar, potser és on podríem establir diferències entre candidats, tant o més significatives que les ideològiques.
NO M'HI VULL ESTENDRE PERQUÈ tot just comencem i, recorrent a l'estil del poeta, podríem dir que: "Són capaços de tot, i encara no hem vist res". Però entre els quiquiriquics preelectorals ja hem sentit allò d'acusar gratuïtament l'adversari d'anar amb les pitjors companyies. Ridao -i Herrera s'hi ha afegit- ha vist clar que CiU acceptaria l'oferta de Sánchez-Camacho per governar amb el PP. Caram, quines ments tan preclares! I, per la seva banda, Romeva -convençudament i honesta, que per això és d'esquerres- ha suggerit afinitats de Tremosa amb un partit belga suspecte de ser d'extrema dreta pel fet que el candidat de CiU havia posat en qüestió a El Temps l'etiquetament fàcil que es fa dels independentistes del Vlaams Belang. O hem pogut escoltar frases tan edificants com aquella de "farem agenollar" l'adversari, i en tot cas, "després ja l'ajudarem a aixecar-se". Sí, noi: d'això se'n diu orientar l'acció política amb valors dels bons, per bé que no sé si s'hi s'aplica el de la cultura de l'esforç o el de la solidaritat amb els febles. Que en deu tenir, de feina, Benach, en les seves visites als escolars per convèncer-los que als parlaments s'hi dialoga!
PROU. NOMÉS BUSCAVA UN BON principi d'article, un cop d'efecte, per reprendre una reflexió deixada a mitges fa algunes setmanes (Ens cal el seu respecte, AVUI del 6 de març). Després de llegir El factor humà de John Carlin (La Campana, 2009) -lectura imprescindible per a tothom que es vulgui apuntar a construir aquest país-, vaig veure més clar que mai la importància que té comptar amb un lideratge -una persona, un moviment, un projecte- amb capacitat per crear els vincles que facin la força necessària per poder fer el pas decisiu cap al futur. Superar el ressentiment i la desconfiança, treballar des de la cordialitat sincera envers l'adversari políticament més menyspreable, i alhora estar somàticament convençut de la victòria final, és el que explica l'èxit polític de Nelson Mandela. Mireu-vos-ho així: hi ha qui ha fet país amb 23 anys d'estar al govern, i n'hi ha que el van fer amb 23 anys d'estar a la presó.
LA LLIÇÓ DE MANDELA ÉS LA QUE DÓNA la resposta a la crítica que ben merescudament es fa a l'independentisme català: que semblem els Monty Python fent de palestins a Life of Brian. Ja no són les faccions dins d'ERC o a les sensibilitats dins de CiU, sinó que actualment no és possible disposar d'un llistat versemblant de les organitzacions independentistes de la societat civil sense haver-lo actualitzat setmanalment. Com que no crec en la genètica aplicada a la política i per tant no crec que la incapacitat de sumar esforços sigui una malaltia congènita que només salvarien unes cèl·lules mare extretes del cordó umbilical de Jaume I, tinc la certesa que podem canviar la nostra cultura política autodestructiva. El cas Mandela sembla pensat per a nosaltres. Mireu com és capaç, a través d'un campionat de rugbi, de capgirar un estat d'ànim de divisió causat per les més grans crueltats que es poden infligir els humans entre ells en un nou esperit de reconciliació. És l'esperit de Mandela, i també el del bisbe Desmond Tutu, aquell que a Barcelona va dir aquella enorme veritat i que aquí també ens ha fet tant de mal: cal no malparlar de l'enemic, perquè és amb qui hauràs d'acabar fent les paus.
AQUESTS DIES, A CAUSA DE LA PROPOSTA de Carretero de fer un partit només independentista i prescindint de les dretes i les esquerres, s'ha tornat a discutir dels dos eixos sobre els quals es debat la política catalana: entre dreta i esquerra, i entre nacionalisme espanyol i nacionalisme català. (A TV3, vist com informen del País Basc, i arrancades les crostes, en deuen dir l'eix entre elsno nacionalistes catalans i els nacionalistes). Anem pel primer eix, dreta-esquerra. Com ha demostrat l'acord per la llei d'educació, quan es vol fer un país en profunditat, l'eix dreta-esquerra esdevé irrellevant, es difumina i s'acaba esborrant. Aquí i a la Conxinxina. I si encara no ho veieu clar, aneu al País Basc, a veure on són les dretes i les esquerres a l'hora de salvar la pàtria dels no nacionalistes bascos. Per tant, perden el temps tant els que s'aferren a la suposada vigència de les esquerres, com els qui gasten tones de tinta donant-los carta de naturalesa atacant sense pietat, dia i nit, els que se'n diuen.
I TAMBÉ S'HA DISCUTIT SOBRE L'ALTRE eix, per allò que té de confús i perquè, és veritat, permet tota mena de camuflatges: independentistes de conspiració nocturna, però unionistes al càrrec oficial de dia; independentistes de paraula però unionistes de fets; i encara els independentistes però ara no toca, o els unionistes que "se sienten tan catalanes como el que más", etc. Però és que per això en diem eixos: perquè s'hi pot transitar. L'alternativa, parlar de unionistes i d'independentistes, certament, obliga a clarificar les coses, però ja no és un eix: són dos fronts de batalla. La virtut dels dos fronts, és que no permet fer la puta i la Ramoneta. El defecte, que fa més difícil el trànsit d'una banda a l'altra.
L'ACCIÓ POLÍTICA SE SOL MOURE PER eixos, perquè és un camí d'ambigüitats. I que aparegui a mig camí algú que clavi una fita i obligui a disminuir la confusió, que forci una redefinició de tota la resta de partits en funció del nou punt de referència -i que, efectivament, podríem dir-ne dinamitarl'obstrucció dialèctica actual-, pot ser francament positiu. Jo sóc dels que pensen que un partit obertament independentista, sense més matisos, ara pot tenir un èxit electoral notable. Ara bé: això encara no fa el futur. Potser desencalla el camí. Però encara falta aconseguir l'adhesió de l'adversari o, encara més important, de l'indiferent. D'una part prou nombrosa d'indiferents. En aquest país s'ha perdut massa anys anant a fer pedagogia a una Espanya que no volia aprendre i sense tenir una lliçó clara per ensenyar. Aquell camí s'ha acabat. Ara és temps de trobar l'admiració dins de casa. I no a base de renúncies, sinó tot el contrari: mantenint ferma la dignitat del nostre somni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada