La candidatura per la independència de Catalunya: Pujol, Barrera, Bassols….
Maig 26, 2009 
Manel Bargalló 
Imprimir
….Carretero, López Tena, M. Badia i Margarit, Tremosa, Renyer ,Cardús, Soler i Regàs, Porta, Junqueras, Planchart, Canela, Alexandre, Carandell, Fonollosa, Cahner, Espot, Molina, Bofill, Terricabras, Climent, Fernández, Colom, Gabancho, Valero, Argemí, Ventós, Pereira, Bonaventura, Garriga, Romeu, Sabata, Morón, Strubell, Bertran, Paluzie… tu i jo.
Sí, companys, aquest candidatura anunciaria que Catalunya, i possiblement més endavant els Països Catalans, és a punt d’aconseguir la independència.
Segur que hi falten noms, però també potser que al final n’hi ha que no vulguin ser-hi, però renoi, aquesta hauria de ser la llista!
Perquè hem de renunciar d’entrada a aconseguir-la?. Perquè hem de ser d’entrada poc ambiciosos?
La proposta llençada per Joan Carretero a l’article “Patriotisme i dignitat” segons la qual “en les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació“, diu el que diu i si hi ha algú que no creu que “una candidatura d’ampli espectre” no implica que tots els noms que abans he esmentat hi tenen cabuda, potser és que no ha entès res.
No podem esperar més temps. Catalunya actualment en comptes d’avançar nacionalment s’està convertint com una simple regió d’Espanya més o menys descentralitzada però sense cap sobirania real. Els espanyols no tenen cap problema en ficar-se d’acord, siguin de dretes o d’esquerres per anar contra la sobirania dels catalans. Només volen una Catalunya com la resta de les altres comunitats espanyoles,plena de ciutadans espanyols. Una Catalunya sense catalans. No és cap exageració el que dic, només heu de veure el que ha passat al País Valencià, que van uns 20 anys avançats, o a la Catalunya Nord, que van uns 50 anys encara més avançats. Aquest és el nostre destí. No s’hi pot fer res si continuem dins de l’Estat Espanyol.
Des de fa uns anys, dins de la societat catalana hi ha cada vegada més consciència d’aquest perill, però en canvi, com diu el mateix Carretero: “hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció. El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal.”
El nou sobiranisme transversal és el que la xarxa sobiranista fa temps que està demostrant que sí que és possible, contradient el que ens volen vendre els partits tradicionals. Nosaltres, humilment, des del Bloc Gran del Sobiranisme hi vàrem posar el nostre gra de sorra, per exemple amb la manifestació de 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació, impulsada directament per 3 dels 7 blocaires que hi escrivim, però sobretot gràcies als seus comentaristes, cosa que indica que el BGS és quelcom més que un bloc.Deumil.cat ha estat un dels resultats més clars que la unitat transversal entre sobiranistes a la societat catalana no només és possible sinó que és una realitat quan el que es demana és la independència de la nació catalana.
Com molts ja sabeu, Deumil.cat ha donat continuïtat a la manifestació de Brussel·les amb la presentació de la ILP per demanar la convocatòria d’un referèndum per a l’autodeterminació el 2010. Amb aquesta iniciativa posarem els partits tradicionals contra les cordes. Tard o aviat, CiU, ERC i Iniciativa-Esquerra Unida hauran de mullar-se i dir definitivament si volen la independència o no de Catalunya. Ja no podran amagar-se si aconseguim centenars de milers de signatures! (Per cert, ja t’has fet fedatari o almenys voluntari per ajudar a recollir-ne?)
Però com també deia el company Enric Canela l’altre dia en aquest bloc o el mateix Joan Carretero també en el seu famós article, totes les iniciatives de la xarxa sobiranista han d’acabar amb un referent polític al Parlament de Catalunya. Si no, no serveix per a res més que per augmentar la frustració.
Amb Reagrupament tenim l’oportunitat de canalitzar i donar sortida política a totes aquestes iniciatives precedents de la xarxa sobiranista. Sóc conscient de l’atac que rebrem dels que no volen tocar l’status quo, però em costen de creure els atacs que vénen també dels que prefereixen ser cap de sardina abans que cua de lleó o dels que no volen reconèixer que es varen equivocar en el passat, o dels que han quedat escaldats de la política i només busquen tres peus al gat.
Per mi, si no tens el cul llogat, les altres coses em semblen excuses de mal pagador davant de la situació en què ens trobem ara. Sembla que molts dels que no es cansen de dir que són sobiranistes, que tenen només una sola pàtria i aquesta no és Espanya, quan arriba el moment, quan arriba l’hora de la veritat, sempre troben una excusa per no fer-ho: que si ara no és el moment, que primer cal canviar la societat, que primer s’ha de fer fora el tripartit, que si en Carretero era d’Esquerra, que si a Reagrupament són de dretes…. qualsevol excusa és vàlida per fugir d’estudi.
La meva experiència em diu, però, que no es pot fer res davant d’aquests actituds. Com més intentes fer-los veure que estan equivocats, més s’acostumen a enrocar-se i més difícil és que canviïn d’opinió. Però no puc d’estar-me de dir-los que davant de la situació d’emergència nacional, amb aquesta poca predisposició d’entrada a donar suport a la proposta de Reagrupament, la meva modesta però ferma opinió és que estan fent el joc als unionistes.
Tinc clar que Reagrupament ha nascut com ha nascut, amb això no s’hi pot fer res, però igual que 10.000 a Brussel·les va néixer per un comentari en un bloc escrit per un militant de CDC, a mi, com a militant d’ERC que era i com també a molts milers de catalans, això no els va condicionar perquè la manifestació fos un èxit sense precedents i, tal com diu la Viquipèdia, “un punt d’inflexió de l’independentisme català“.
La candidatura per la independència de Catalunya no vindrà sola, caldrà que siguem generosos entre tots, caldrà que deixem enrere les visions partidistes, caldrà estar disposat a donar-ho tot, per aconseguir el tot.
Cal que tots els que tenim com a prioritat absoluta la independència ens unim per fer possible la candidatura: una candidatura plena de patriotes.
Per què no podem aspirar a tenir-la?. Per què nosaltres mateixos ens hem de posar restriccions?
Per què no la podem tenir-la aquesta candidatura?
Siguem ambiciosos i fem-la possible.
Jo la vull amb Pujol, Barrera, Bassols, Carretero, López Tena, M. Badia i Margarit, Tremosa, Renyer ,Cardús, Soler i Regàs, Porta, Junqueras, Planchart, Canela, Alexandre, Carandell, Fonollosa, Cahner, Espot, Molina, Bofill, Terricabras, Climent, Fernández, Colom, Gabancho, Valero, Argemí, Ventós, Pereira, Bonaventura, Garriga, Romeu, Sabata, Morón, Strubell, Bertran, Paluzie… tu i jo.
Tots junts per la independència!
Fem que sigui possible!
Endavant, Reagrupament!
Endavant les atxes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada