puigceercos marcant paquet

article del blog de'n puigcercos

Ens hem de plantar

26.04.2009 | 13.25 h

Quan Esquerra va anunciar que faria campanya en el referèndum de l’Estatut cridant a votar No, en desacord per la retallada subscrita per Mas i Zapatero, el resultat va ser l’expulsió del Govern de la Generalitat. El president Maragall i el PSC cedien així a les pressions del PSOE.

Però també a les d’un influent sector mediàtic, social i polític que a Catalunya tenia pressa per tancar la reforma de l’Estatut impulsada per Esquerra, condició sine quanon del Pacte del Tinell. La brillant aprovació de l’Estatut, el 30 de setembre al Parlament de Catalunya, havia desencadenat també una virulenta campanya anticatalana a Espanya, amb desqualificacions de tota mena i fins i tot amb crides al boicot contra tot tipus d’interessos econòmics que s’identifiquessin amb Catalunya. Ja durant la llarga tramitació de l’Estatut s’havien sentit tota mena de crítiques viscerals. Però res comparable amb el que havia de venir després. No era fàcil aguantar la pressió i no eren pocs els que a Catalunya urgien a tancar un acord ben apressa. I aquest va arribar, encara que fos en fals i que anés acompanyat d’altres prebendes tal i com no fa gaires dies explicava un portaveu de CiU.

Sobtadament totes les mirades es van girar cap a Esquerra i només cap a Esquerra donat que també ICV i PSC van beneir l’encaixada de mans de Zapatero i Mas, amb profusió de flaixos i somriures que s’esforçaven a ser convincents. A partir d’aquest moment van ser molts els que van concentrar totes les seves energies a aconseguir un consens absolut al voltant de l’Estatut de la Moncloa, que era tant com dir que calia forçar que Esquerra, pel cap baix, digués amén. Si Esquerra no s’afegia a l’acord calia foragitar-la del Govern de la Generalitat, un Govern que val a dir no hauria estat possible sense Esquerra. Després d’un llarg debat, de dubtes i probablement masses vacil•lacions, Esquerra anunciava que faria campanya pel No. I la resposta va ser la fulminant expulsió d’Esquerra del Govern, una decisió de Maragall que va ser ovacionada amb un especial entusiasme per CiU i tot el seu entorn.

Ara, novament ens trobem davant una altra cruïlla històrica per al nostre país en l’embat per aconseguir un sistema de finançament més just que redueixi l’aclaparador espoli fiscal que patim els catalans. El Govern de la Generalitat s’ha mantingut ferm i no ha acceptat les propostes del Govern espanyol que incompleixen manifestament les previsions d’un Estatut que va ser apadrinat pel mateix PSOE. El Govern de la Generalitat no ha cedit i segueix exigint un acord que tingui com a base l’Estatut, ni més ni menys. Som a la recta final d’aquesta negociació i la proposta que hi ha sobre la taula, a hores d’ara, és inacceptable. O bé canvien molt les coses o no hi haurà acord. Ho hem dit des del primer moment: més val un no acord a un mal acord. Si el Govern de Zapatero segueix incomplint, el Govern ha de plantar-se al Consell de Política Fiscal i Financera i iniciar el camí de la bilateralitat.

Però si algú tingués la temptació d’acceptar un acord amb l’excusa d’una petita millora en l’oferta presentada per l’Executiu espanyol, que no comptin amb Esquerra. I vistos els precedents ens podríem trobar que aquells mateixos patriotes que han estat censurant Esquerra sense contemplacions per haver pactat el Govern de Catalunya amb el PSC serien els mateixos que no dubtarien a adreçar novament les seves invectives contra ERC. De ben segur que tornaríem a escoltar arguments paral•lels als que van fer servir aleshores perquè no ens empassàvem l’Estatut, titllant-nos d’immadurs o irresponsables, a partir de judicis interessats en un sobtat atac de pragmatisme i seny. Em permeto citar el que en alguna ocasió he sentit a Josep Maria Terricabras “Tenir seny és el que s’ha de fer quan toca fer-ho”.

Confio en que el Govern es mantindrà ferm. Però si no fos així, i cal insistir en que per Esquerra no quedarà, del que podem estar segurs és que aquells mateixos que no han deixat de blasmar durant aquest anys Esquerra, per no haver donat el Govern a CiU, tornarien a repicar velles cròniques. Tan de bo no ho haguem de tornar a viure. I no tant perquè el Govern quedaria en un atzucac sinó perquè significaria que hauríem renunciat a allò que ens correspon amb la llei a la mà.

sortim de les places de descens +2punts

campanya de captació de socis de l'any 94 si no recordo malament. genial!!!!!

castells, pobre home, quin paperot. després de la primera trobada amb la nova ministra. Quasi vuit mesos despres de l'incompliment de l'estatut.

a 1 punt de sortir de la zona de descens

un analisi perfecte de l'article de carretero i de la situació a ERC per part d'n militant

Crida nacional per rellançar l’independentisme del Dr. Carretero.

 Abril 21, 2009  Manel Bargalló  Imprimir

Aquest cap de setmana, les aigües tanquil·les, però tèrboles de la política catalana s’han vist remogudes només per un article d’opinió. Amb el t¡tol “Patriotisme i dignitat“, Joan Carretero ha provocat una forta sacsejada dins en el cada dia més creixent moviment independentista de la societat catalana.

Però per què les paraules de Joan Carretero han generat tanta expectativa?

Doncs penso que perquè els catalans sobiranistes se senten orfes de lideratge polític. El nombre -cada vegada més gran- de ciutadans independentistes fa temps que veiem que cap dels presumptes líders “oficials” dels partits catalans mereixen la nostra confiança després del que ha succeït en els darrers anys.

Nosaltres, els ciutadans de carrer, els que per patriotisme dediquem temps i també diners a contribuir que la nació catalana esdevingui en un futur no molt llunyà un Estat independent, sabem des de fa temps que aquest lideratge polític no existeix. Ens sentim orfes d’un partit que agafi el testimoni que els ciutadans han donat els darrers anys en les multituds d’iniciatives sobiranistes, com les dues grans manifestacions pel dret a decidir i darrerament la ja històrica manifestació de Brussel·les. Cap dels partits catalans no ha estat capaç d’agafar el relleu a les nostres iniciatives i liderar políticament les nostres reivindicacions. Cap partit, ni tan sols el que es declara obertament independentista, ha estat capaç de dir-nos: “gràcies ciutadans, ara ens toca a nosaltres, els polítics, agafar el vostre testimoni i materialitzar-lo políticament en una proposta vertaderament independentista”.

Quan Joan Carretero ens diu en l’article que “Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació“. Molts de nosaltres en llegir aquestes paraules diem, per fi tenim un referent polític que vertebri i materialitzi els nostres anhels de llibertat per la nostra nació! Tenim per fi, un lideratge polític que ens representa.

Però també l’article de Joan Carretero parla d’una manera com ell pensa que s’ha de fer política, quan diu que: “L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics”. Per als catalans sobiranistes, aquestes paraules ens semblen glòria, per fi tenim un referent polític que vertebri i materialitzi el nostre anhel que la nostra política es basi amb les regles que regeixen un país del nord d’Europa i no pas les d’una república platanera que se sembla cada dia més Espanya.

I si no n’hi havia prou, Joan Carretero també proposa als partits catalanistes davant de l’atzucac en què ens trobem actualment amb la burla del finançament, de la propera sentència del TC i l’incompliment de l’Estatut ja prou retallat,  el següent: “El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors” i proposa que “d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.” Per als catalans sobiranistes, aquesta proposta de l’honorable expresident d’ERC compartida també per Joan Carretero, ens sembla la millor opció que ens queda als catalans per defensar-nos dignament després de totes les mentides i engalipades dels diferents governs espanyols.

Per tot això, quan Joan Carretero en el seu article diu el que diu, no sé si per consignes rebudes o per ganes de provocar un titular de portada o perquè simplement els periodistes són els primers que creuen impossible que cap dels partits catalanistes puguin assumir les propostes que fa Joan Carretero, molts d’ells han interpretat que l’única sortida que queda per poder a dur a terme aquestes propostes és creant un nou partit.

A partir d’aquí, la majoria dels catalans sobiranistes també han interioritzat que cal crear un partit nou, però, ningú ha parat a pensar per què ha estat així?

És tan inversemblant que la majoria dels catalans ja no creguin capaços als partits catalanistes i sobiranistes, és a dir, CiU i Esquerra “d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els interessos nacionals de Catalunya” i no “vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors”. Tan poc crèdit mereixen els nostres partits polítics parlamentaris que fa que la majoria de la gent pensi que l’únic camí que queda és crear un partit nou?

Entenc que CiU, com a partit sempre poruc a l’hora de definir-se sobiranista, que sempre ha preferit pactar per trobar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya abans de fer un pas ferm per la independència, no es pugui sentir interpel·lat per la proposta de crear una candidatura independentista transversal. Però què passa amb l’altre partit que com bé diu Joan Carretero és “l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual“?

Realment és així? Realment, la majoria dels catalans pensen que l’estratègia actual d’Esquerra ja no permet poder liderar cap candidatura sobiranista transversal que aspiri a la independència? Per això s’interpreta que com que Esquerra, amb l’actual direcció, no està capacitada per exercir aquest lideratge independentista, aleshores, l’únic camí que queda és crear un partit nou?

També és possible que la majoria dels catalans ja no donen crèdit als actuals polítics d’Esquerra que puguin liderar la regeneració ètica totalment necessària quan Joan Carretero diu que “l’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.“. Realment la majoria de la gent pensa que l’actual direcció d’Esquerra no està capacitada per regenerar la confiança amb els electors i aleshores, l’únic camí que queda és crear un partit nou?

Tan alt és el descrèdit dels partits catalanistes i sobretot dels dirigents d’Esquerra que la gent no creu que poden assumir aquestes propostes de Joan Carretero? Unes propostes amb què la immensa majoria dels independentistes estarien d’acord i estic segur que també molts catalanistes dignes, encara que dubtosos de separar-se d’Espanya, les considerarien totalment vàlides.

Per acabar-ho d’adobar, el nou president d’Esquerra, Joan Puigcercós, com a mostra del seu talant poc integrador i gens obert a noves propostes que no siguin la que ell pensa, en comptes d’acceptar estudiar la proposta del que fou el segon candidat més votat per la presidència del partit, el que fa és convidar-lo a deixar el partit instant-lo a marxar i formar un altre partit independentista de centre-dreta.

Que no veu en Joan Puigcercós que ens estan confirmant amb les seves paraules que l’actual estratègia d’Esquerra no és pas aconseguir la independència mirant d’aglutinar tot el suport possible sinó consolidar-se com a un simple partit d’esquerres amb la independència com a marca electoral i no pas com un objectiu?

Que no veu en Joan Puigcercós que quan intenta separar o dividir el moviment independentista classificant-lo d’esquerra, de centre o de dretes, és d’una estupidesa tan gran que el desacredita per ser candidat a liderar d’aquest moviment?

___

L’article de Joan Carretero reflecteix el paradigma de la força que poden tenir unes paraules ben escrites basades en unes obvietats incontestables i unes propostes per solucionar-les quan aquestes són dites per un líder. Un líder que no necessita cap càrrec ni cap cotxe oficial. Joan Carretero amb trajectòria íntegra, honesta i coherent amb els principis republicans i catalanistes té una credibilitat que els altres ja volien tenir i que no la tindran mai. Un líder que el seu lideratge no es deu als aparells dels partits, ni a una retòrica buida de fets, ni a actes en auditoris plens d’una claca a sou o a campanyes d’imatge pagades per pressupostos milionaris. Joan Carretero és líder perquè els ciutadans creuen que ho és, perquè creuen que és l’únic polític que ens mereix prou confiança per poder liderar el moviment independentista que ens portarà a la nostra llibertat .

Possiblement mai un article publicat en un diari per un militant de base d’un partit havia suscitat tanta expectació i sobretot reacció. Es fa difícil poder comparar amb altres articles escrits en altres temps, però estic segur que l’article de Joan Carretero ha generat més expectació que l’article que va fer Josep Lluís Carod-Rovira el 1987 també a l’Avui amb el títol “Crida nacional a ERC”. Un article que va significar l’entrada de nous joves dirigents provinents de les principals organitzacions polítiques independentistes a ERC per rellançar l’històric partit republicà com a partit independentista després que vivia unes hores baixes degut que el seu president d’aquells anys, en Joan Hortalà l’havia desdibuixat de l’independentisme per poder ser la crossa sobiranista de CiU.

Ara, després de 22 anys, quan ERC torna a viure també unes hores baixes degut que l’actual president Joan Puigcercós, seguint el que va començar el seu predecessor de desdibuixar l’independentisme per tal de fer que Esquerra sigui la crossa catalanista del PSC-PSOE, l’article de Joan Carretero és una segona Crida Nacional a ERC per a rellançar l’històric partit d’en Macià perquè torni esdevenir el partit referent del moviment independentista.

Però amb les reaccions de l’actual direcció d’Esquerra a aquesta segona Crida nacional, tot apunta que el que va fer aleshores el president d’ERC Joan Hortalà durant la primera Crida nacional, que -recordem- va acabar marxant al final cap al partit amb què compartia govern, ara sembla que l’actual directiva també vol acabar igual.

El temps posarà cadascú al seu lloc.

Manel des de Karlsruhe

Militant d’ERC

genial reflexió de carles ribera

Pollastre

Pollastres de granja

Si us explico que un equip de científics de les universitats de Trento i Pàdua han descobert que els pollets tenen habilitats innates per sumar i restar, segur que us pensareu que estic fent broma. Doncs és cert: es veu que els investigadors van sotmetre els animalons a proves d’aritmètica bàsica que van demostrar que, davant dues pantalles que mostraven quantitats diferents de boletes, els pollastrets s’acostaven decididament a la pantalla on hi havia més boletes. Deveu pensar que, tot i aquesta habilitat, el pollastre encara està lluny de les competències humanes. En algun cas és més que dubtós. Per exemple, demostren tenir més vista que els catalans, que entre la independència o un concert econòmic que ens permetria tenir més diners i les escorrialles autonòmiques que ens dóna actualment l’Estat, som tan mesells que continuem triant el cistell amb menys boletes. Per a nosaltres va el pollastre.

carretero defensa un partit independentista transversal

El líder de Reagrupament avança en aquest article un programa polític que assegura que topa frontalment amb l'estratègia actual d'Esquerra

Patriotisme i dignitat

JOAN CARRETERO I GRAU / REAGRUPAMENT.CAT / WWW.REAGRUPAMENT.CAT

La manifestació independentista a Brussel·les del passat 7 de març 
AFP

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l'andalús liquidar el conegut com a deute històric-un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d'euros- de l'Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l'Estatut andalús. Es veu que de terminis n'hi ha que sí que són d'obligat compliment!

Des d'aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l'Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d'euros una caixa d'estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l'aportació espanyola a l'FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d'excusa per no millorar el finançament de Catalunya...

Mentrestant, l'executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d'Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d'ingressos que la Generalitat va patir l'any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.

Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l'aprovació de l'Estatut, no s'han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l'aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.

A les portes -se suposa, perquè ja fa mesos que esperem- del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l'Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d'abstenció.

El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l'actuació dels partits que haurien d'ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se'n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L'èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d'aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d'aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.

L'Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament -i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC-. La constatació d'aquest fracàs ens ha de portar a superar, d'una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l'estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.

Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric -ni simètric, ni de cap mena-. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l'encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d'un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.

El sobiranisme i l'independentisme, i els partits que se'n reclamen, han d'interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l'Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l'estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l'Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l'autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d'acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.

Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l'Estat han portat el nostre país a l'atzucac en què es troba. Catalunya ha d'utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.

Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s'hi ha de presentar una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s'ha de convocar des de l'actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l'únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.

Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l'independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d'augment important de l'autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m'he referit.

L'altre gran eix que hauria de vertebrar l'oferta de l'independentisme és el d'una severíssima exigència ètica en l'activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L'independentisme hauria de ser l'abanderat de l'honestedat, el rigor, l'eficiència i l'austeritat en l'exercici dels càrrecs públics. L'independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d'assessors a les institucions, l'opacitat en les contractacions, la inflació d'informes externs d'eficàcia dubtosa, el gust per l'ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.

El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l'interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l'extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.

carod es jubila, o no

renuncia a presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat