dimarts, 21 d’abril del 2009

un analisi perfecte de l'article de carretero i de la situació a ERC per part d'n militant

Crida nacional per rellançar l’independentisme del Dr. Carretero.

 Abril 21, 2009  Manel Bargalló Imprimir Imprimir

Aquest cap de setmana, les aigües tanquil·les, però tèrboles de la política catalana s’han vist remogudes només per un article d’opinió. Amb el t¡tol “Patriotisme i dignitat“, Joan Carretero ha provocat una forta sacsejada dins en el cada dia més creixent moviment independentista de la societat catalana.

Però per què les paraules de Joan Carretero han generat tanta expectativa?

Doncs penso que perquè els catalans sobiranistes se senten orfes de lideratge polític. El nombre -cada vegada més gran- de ciutadans independentistes fa temps que veiem que cap dels presumptes líders “oficials” dels partits catalans mereixen la nostra confiança després del que ha succeït en els darrers anys.

Nosaltres, els ciutadans de carrer, els que per patriotisme dediquem temps i també diners a contribuir que la nació catalana esdevingui en un futur no molt llunyà un Estat independent, sabem des de fa temps que aquest lideratge polític no existeix. Ens sentim orfes d’un partit que agafi el testimoni que els ciutadans han donat els darrers anys en les multituds d’iniciatives sobiranistes, com les dues grans manifestacions pel dret a decidir i darrerament la ja històrica manifestació de Brussel·les. Cap dels partits catalans no ha estat capaç d’agafar el relleu a les nostres iniciatives i liderar políticament les nostres reivindicacions. Cap partit, ni tan sols el que es declara obertament independentista, ha estat capaç de dir-nos: “gràcies ciutadans, ara ens toca a nosaltres, els polítics, agafar el vostre testimoni i materialitzar-lo políticament en una proposta vertaderament independentista”.

Quan Joan Carretero ens diu en l’article que “Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació“. Molts de nosaltres en llegir aquestes paraules diem, per fi tenim un referent polític que vertebri i materialitzi els nostres anhels de llibertat per la nostra nació! Tenim per fi, un lideratge polític que ens representa.

Però també l’article de Joan Carretero parla d’una manera com ell pensa que s’ha de fer política, quan diu que: “L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics”. Per als catalans sobiranistes, aquestes paraules ens semblen glòria, per fi tenim un referent polític que vertebri i materialitzi el nostre anhel que la nostra política es basi amb les regles que regeixen un país del nord d’Europa i no pas les d’una república platanera que se sembla cada dia més Espanya.

I si no n’hi havia prou, Joan Carretero també proposa als partits catalanistes davant de l’atzucac en què ens trobem actualment amb la burla del finançament, de la propera sentència del TC i l’incompliment de l’Estatut ja prou retallat,  el següent: “El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors” i proposa que “d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.” Per als catalans sobiranistes, aquesta proposta de l’honorable expresident d’ERC compartida també per Joan Carretero, ens sembla la millor opció que ens queda als catalans per defensar-nos dignament després de totes les mentides i engalipades dels diferents governs espanyols.

Per tot això, quan Joan Carretero en el seu article diu el que diu, no sé si per consignes rebudes o per ganes de provocar un titular de portada o perquè simplement els periodistes són els primers que creuen impossible que cap dels partits catalanistes puguin assumir les propostes que fa Joan Carretero, molts d’ells han interpretat que l’única sortida que queda per poder a dur a terme aquestes propostes és creant un nou partit.

A partir d’aquí, la majoria dels catalans sobiranistes també han interioritzat que cal crear un partit nou, però, ningú ha parat a pensar per què ha estat així?

És tan inversemblant que la majoria dels catalans ja no creguin capaços als partits catalanistes i sobiranistes, és a dir, CiU i Esquerra “d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els interessos nacionals de Catalunya” i no “vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors”. Tan poc crèdit mereixen els nostres partits polítics parlamentaris que fa que la majoria de la gent pensi que l’únic camí que queda és crear un partit nou?

Entenc que CiU, com a partit sempre poruc a l’hora de definir-se sobiranista, que sempre ha preferit pactar per trobar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya abans de fer un pas ferm per la independència, no es pugui sentir interpel·lat per la proposta de crear una candidatura independentista transversal. Però què passa amb l’altre partit que com bé diu Joan Carretero és “l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual“?

Realment és així? Realment, la majoria dels catalans pensen que l’estratègia actual d’Esquerra ja no permet poder liderar cap candidatura sobiranista transversal que aspiri a la independència? Per això s’interpreta que com que Esquerra, amb l’actual direcció, no està capacitada per exercir aquest lideratge independentista, aleshores, l’únic camí que queda és crear un partit nou?

També és possible que la majoria dels catalans ja no donen crèdit als actuals polítics d’Esquerra que puguin liderar la regeneració ètica totalment necessària quan Joan Carretero diu que “l’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.“. Realment la majoria de la gent pensa que l’actual direcció d’Esquerra no està capacitada per regenerar la confiança amb els electors i aleshores, l’únic camí que queda és crear un partit nou?

Tan alt és el descrèdit dels partits catalanistes i sobretot dels dirigents d’Esquerra que la gent no creu que poden assumir aquestes propostes de Joan Carretero? Unes propostes amb què la immensa majoria dels independentistes estarien d’acord i estic segur que també molts catalanistes dignes, encara que dubtosos de separar-se d’Espanya, les considerarien totalment vàlides.

Per acabar-ho d’adobar, el nou president d’Esquerra, Joan Puigcercós, com a mostra del seu talant poc integrador i gens obert a noves propostes que no siguin la que ell pensa, en comptes d’acceptar estudiar la proposta del que fou el segon candidat més votat per la presidència del partit, el que fa és convidar-lo a deixar el partit instant-lo a marxar i formar un altre partit independentista de centre-dreta.

Que no veu en Joan Puigcercós que ens estan confirmant amb les seves paraules que l’actual estratègia d’Esquerra no és pas aconseguir la independència mirant d’aglutinar tot el suport possible sinó consolidar-se com a un simple partit d’esquerres amb la independència com a marca electoral i no pas com un objectiu?

Que no veu en Joan Puigcercós que quan intenta separar o dividir el moviment independentista classificant-lo d’esquerra, de centre o de dretes, és d’una estupidesa tan gran que el desacredita per ser candidat a liderar d’aquest moviment?

___

L’article de Joan Carretero reflecteix el paradigma de la força que poden tenir unes paraules ben escrites basades en unes obvietats incontestables i unes propostes per solucionar-les quan aquestes són dites per un líder. Un líder que no necessita cap càrrec ni cap cotxe oficial. Joan Carretero amb trajectòria íntegra, honesta i coherent amb els principis republicans i catalanistes té una credibilitat que els altres ja volien tenir i que no la tindran mai. Un líder que el seu lideratge no es deu als aparells dels partits, ni a una retòrica buida de fets, ni a actes en auditoris plens d’una claca a sou o a campanyes d’imatge pagades per pressupostos milionaris. Joan Carretero és líder perquè els ciutadans creuen que ho és, perquè creuen que és l’únic polític que ens mereix prou confiança per poder liderar el moviment independentista que ens portarà a la nostra llibertat .

Possiblement mai un article publicat en un diari per un militant de base d’un partit havia suscitat tanta expectació i sobretot reacció. Es fa difícil poder comparar amb altres articles escrits en altres temps, però estic segur que l’article de Joan Carretero ha generat més expectació que l’article que va fer Josep Lluís Carod-Rovira el 1987 també a l’Avui amb el títol “Crida nacional a ERC”. Un article que va significar l’entrada de nous joves dirigents provinents de les principals organitzacions polítiques independentistes a ERC per rellançar l’històric partit republicà com a partit independentista després que vivia unes hores baixes degut que el seu president d’aquells anys, en Joan Hortalà l’havia desdibuixat de l’independentisme per poder ser la crossa sobiranista de CiU.

Ara, després de 22 anys, quan ERC torna a viure també unes hores baixes degut que l’actual president Joan Puigcercós, seguint el que va començar el seu predecessor de desdibuixar l’independentisme per tal de fer que Esquerra sigui la crossa catalanista del PSC-PSOE, l’article de Joan Carretero és una segona Crida Nacional a ERC per a rellançar l’històric partit d’en Macià perquè torni esdevenir el partit referent del moviment independentista.

Però amb les reaccions de l’actual direcció d’Esquerra a aquesta segona Crida nacional, tot apunta que el que va fer aleshores el president d’ERC Joan Hortalà durant la primera Crida nacional, que -recordem- va acabar marxant al final cap al partit amb què compartia govern, ara sembla que l’actual directiva també vol acabar igual.

El temps posarà cadascú al seu lloc.

Manel des de Karlsruhe

Militant d’ERC


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada