La patètica panacea maragalliana del federalisme
xaviermir | PSOE-C | dissabte, 12 de juny de 2010 | 11:15h
Avui és Ernest Maragall des de l'Avui qui ens torna a cantar la cançoneta enfadosa. Segons ell, "la crisi fa més necessària que mai una Espanya federal". Segur que sí! Segur que tot s'arreglarà si Espanya és federal. Encara hi insisteixen? No s'han adonat que aquesta prèdica al desert és del tot inútil i que se'ls ha començat a girar en contra? No s'adonen que, a cada dia que passa, obrir la boca per parlar de l'Espanya federal és quedar desqualificat com qui pateix una obsessió o com qui no sap on viu? No s'adonen que el discurs federalista està absolutament desacreditat? Fa riure llegir això que afirma Maragall i fa riure tornar a dir a la premsa que el PSOE-C ha de tenir grup propi al Congrés dels Diputats d'Espanya, tornar a parlar de "plantejar el debat". Sr. Maragall: miri de convèncer els seus si pot i quan ho hagi fet ens avisa, que nosaltres tenim una altra feina: fer que Catalunya sigui un estat.
Tornem a escriure-ho: Espanya no vol ser federal. Està encantada d'haver-se conegut. A Espanya només es posarà el debat federal damunt la taula quan hi anem amb el resultat del referèndum a la mà. I aleshores, evidentment, els respondrem allò que tant agradava a l'octogenari Pujol de l'"ara no toca".
Dit això, cadascú és lliure de defensar les idees que vulgui, però si pretén donar una mínima imatge pública de polític intel·ligent, de persona que sap on viu i per on van les coses, si no vol quedar com un "good bye Lenin" que s'entesta a negar les realitats més flagrants, és millor que modifiqui l'estratègia en el sentit que plantejava el meu apunt de dilluns passat: hem après a separar les coses, a distingir-les.
Quan la gent veia amb bons ulls la idea de l'Espanya federal era perquè hi té algun vincle emotiu, sentimental o de la naturalesa que sigui i perquè percebia la independència com una ruptura dolorosa que agredia directament els seus sentiments. Però ja fa temps que moltes persones han entès que l'arrel d'aquest dolor ve, precisament, de les males relacions, de les relacions de subjecció i maltractament, i que per poder normalitzar aquestes relacions Catalunya i Espanya s'han de poder tractar de tu a tu.
Per arribar a aquest punt, que és ja el que desitja la majoria de la població, hi ha un camí fals i enganyós, que és el que proposa encara Maragall: desitjar que Espanya modifiqui la seva Constitución i, si no ho vol fer, continuar asseguts i lamentant-nos del poc cas que ens fan els uns (PSOE) o de com en son de dolents els altres (PP). I en oposició a això hi ha un altre camí: recuperar la sobirania, ser estat i prendre la iniciativa per proposar, més endavant, els acords entre estats que faci falta. Amb Espanya, amb Itàlia, amb Flandes o amb qui faci falta o convingui en cada cas i en cada moment.
I ara, si m'ho permeteu, vaig a manifestar-me pel dret de decidir. Si l'Ernest Maragall s'hi vol afegir, benvingut serà.
diumenge, 27 de juny del 2010
dimarts, 8 de juny del 2010
cardus genial
Opinió
Diàleg
Salvador Cardús i Ros
Professor de sociologia a la UAB i periodista, sociòleg i escriptor
gran | petit
36 opinions 79vots
A reveure, Espanya!
L’excel·lent documental de Dolors Genovès a TV3, Adéu Espanya? (qui ho tornarà a dir, que la independència no interessa els catalans, amb una audiència de gairebé 750.000 espectadors?), ha rememorat l’Oda a Catalunya que Joan Maragall va escriure el 1898, en plena crisi pel desastre colonial: “Massa pensaves - en ton honor / i massa poc en el teu viure: / tràgica duies - a mort els fills, / te satisfeies - d’honres mortals, / i eren tes festes - el funerals, / oh trista Espanya”. Ara no pas una derrota militar sinó un fracàs econòmic i de país, també, ofega una trista Espanya que ha hagut de ser derrotada per Europa per haver-se entestat massa en el seu honor i no haver atès a temps el seu (mal) viure econòmic. Un text poètic, doncs, d’una profunditat històrica clarivident i, cent dotze anys més tard, d’una actualitat política aclaparadora.
Menys conegut, però no menys pertinent per als temps que corren, és un escrit del mateix Joan Maragall del 1895 que mai no havia donat a publicar i que recull la seva Obra completa, amb el títol La independència de Catalunya. L’escrit comença: “El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això, nosaltres que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”. Maragall, en el seu text, s’adreça a la intel·lectualitat catalana i adverteix dels perills dels afalacs de Madrid als nostres artistes i escriptors, als quals s’intenta seduir aprofitant els seus possibles desenganys en la terra pròpia. El poeta alerta que “en aquesta suggestió hi ha un gran perill per la nostra independència intel·lectual”.
No crec pas que la situació actual sigui comparable a la descrita per Maragall en el pla intel·lectual, artístic o científic. Però sí que ho és en el terreny polític. Per als catalans, la política espanyola és morta, en el sentit que no és capaç ni d’escoltar les propostes que es fan des d’aquí, ni d’oferir res que ens pugui seduir. I una política que ni parla ni escolta, que no dialoga, és morta. Però davant d’aquesta constatació que ja comparteix gairebé tothom, hi torna a haver la mateixa temptació que denunciava Maragall fa més de cent anys: “Altres diran: «Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem Espanya». Això és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual perquè en aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en comptes de dominar-la, ens dominaria a nosaltres”.
En el pla polític, ara també, hi ha qui pensa que la sortida als problemes polítics de Catalunya és “dominar Espanya”, “ser Espanya”. O, si més no, és el que vaig entendre que proposava aquest diumenge passat l’amic Ferran Mascarell en aquest mateix diari, amb el seu Desconstruir l’Estat. Per Mascarell –i hi estic absolutament d’acord–, “a Madrid hi ha una ofensiva intel·lectual, política i mediàtica contra el model autonòmic del 78”, i l’Estat espanyol actual és “ineficient i unitarista, contrari als interessos dels catalans i d’Espanya”. Ara bé, davant d’això –i aquí discrepem de fons– Mascarell troba que “no és hora de dir un adéu simbòlic i metafòric a Espanya”, sinó que els catalans ens hauríem d’imposar l’objectiu polític de desconstruir l’Estat espanyol i de reconstruir-lo per fer una Espanya democràtica i plural on, llavors sí, “tal vegada, [el poble català] podrà construir l’autogovern independent”.
He de dir que em reconforta coincidir, des de la modèstia de la meva posició i perspectiva, amb la diagnosi ben fonamentada per la dilatada experiència política i la sàvia mirada d’historiador de Ferran Mascarell. Però, en canvi, i de moment, discrepem en la teràpia. Jo sóc, per dir-ho així, maragallià. Em sembla una empresa inútil haver de desconstruir l’Estat per refer-lo a una mida que ens sigui còmoda, a més de ser un parany del qual no en sortiríem nacionalment vius. Si sovint, amb tota la raó del món, ens demanen als qui volem la independència de Catalunya que precisem com s’hi ha d’arribar i no ens és fàcil dir-ho, compareu-ho amb la dificultat d’imaginar quina estratègia ens podria dur, amb èxit, a desconstruir i reconstruir l’Estat espanyol segons un projecte que arrossega cent cinquanta anys de fracassos. ¿No és la proposta de Mascarell una invitació a un nou fracàs històric dels catalans, que tornaríem a posar l’esperança del remei dels nostres mals en el fet que un dia Espanya s’acomodés a la nostra voluntat? ¿I tot plegat, per dir-los que un cop desconstruïts i reconstruïts, encara, ens reservàvem la possibilitat, “tal volta”, d’un autogovern independent?
No se m’ha escapat que el terme clau que explica aquest camí tan incert i ple de revolts que proposa Mascarell és el de la “unitat civil del poble català” que l’historiador pensa que, ara com ara, no existeix i sense la qual creu que no es pot aconseguir la independència. Quan ja són pocs els catalans que confien en un futur de plenitud nacional dins d’aquesta Espanya, és cert que l’últim –i a vegades l’únic– argument que queda per dubtar de l’oportunitat d’un procés d’independència és el de la cohesió dels catalans. I a fe de déu que és un bon desafiament que necessita resposta. És per això que proposo tres consideracions. Primera: reconeguem que si trenta anys d’autonomia política prudent i de tota la intel·ligència de tots els partits polítics catalans no han aconseguit encara aquesta unitat civil dels catalans, llavors és que potser allò que precisament n’impedeix la construcció és el bany maria polític en la qual l’hem tinguda, per por o per conveniència. Segona: no és acceptable que s’anteposi la unitat civil a l’únic principi sobre el qual s’ha de legitimar la independència, que és el de l’existència d’una sòlida majoria democràtica. I tercera consideració: ¿per què no podem pensar que és el projecte de construir un país independent, just i pròsper, emancipat i lliure, allò que aconseguirà més fàcilment la unitat civil dels catalans, més que no pas les aventures de desconstrucció i reconstrucció d’Espanya?
És per tot això que, en la meva idea d’independència, l’objectiu no és el maragallià “Adéu, Espanya!”, sinó un encara més agosarat “A reveure, Espanya!”, refiat com estic que només des del reconeixement d’una mateixa dignitat nacional un dia Catalunya i Espanya es retrobaran i podran emprendre llavors noves aventures realment fraternals.
Diàleg
Salvador Cardús i Ros
Professor de sociologia a la UAB i periodista, sociòleg i escriptor
gran | petit
36 opinions 79vots
A reveure, Espanya!
L’excel·lent documental de Dolors Genovès a TV3, Adéu Espanya? (qui ho tornarà a dir, que la independència no interessa els catalans, amb una audiència de gairebé 750.000 espectadors?), ha rememorat l’Oda a Catalunya que Joan Maragall va escriure el 1898, en plena crisi pel desastre colonial: “Massa pensaves - en ton honor / i massa poc en el teu viure: / tràgica duies - a mort els fills, / te satisfeies - d’honres mortals, / i eren tes festes - el funerals, / oh trista Espanya”. Ara no pas una derrota militar sinó un fracàs econòmic i de país, també, ofega una trista Espanya que ha hagut de ser derrotada per Europa per haver-se entestat massa en el seu honor i no haver atès a temps el seu (mal) viure econòmic. Un text poètic, doncs, d’una profunditat històrica clarivident i, cent dotze anys més tard, d’una actualitat política aclaparadora.
Menys conegut, però no menys pertinent per als temps que corren, és un escrit del mateix Joan Maragall del 1895 que mai no havia donat a publicar i que recull la seva Obra completa, amb el títol La independència de Catalunya. L’escrit comença: “El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això, nosaltres que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”. Maragall, en el seu text, s’adreça a la intel·lectualitat catalana i adverteix dels perills dels afalacs de Madrid als nostres artistes i escriptors, als quals s’intenta seduir aprofitant els seus possibles desenganys en la terra pròpia. El poeta alerta que “en aquesta suggestió hi ha un gran perill per la nostra independència intel·lectual”.
No crec pas que la situació actual sigui comparable a la descrita per Maragall en el pla intel·lectual, artístic o científic. Però sí que ho és en el terreny polític. Per als catalans, la política espanyola és morta, en el sentit que no és capaç ni d’escoltar les propostes que es fan des d’aquí, ni d’oferir res que ens pugui seduir. I una política que ni parla ni escolta, que no dialoga, és morta. Però davant d’aquesta constatació que ja comparteix gairebé tothom, hi torna a haver la mateixa temptació que denunciava Maragall fa més de cent anys: “Altres diran: «Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem Espanya». Això és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual perquè en aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en comptes de dominar-la, ens dominaria a nosaltres”.
En el pla polític, ara també, hi ha qui pensa que la sortida als problemes polítics de Catalunya és “dominar Espanya”, “ser Espanya”. O, si més no, és el que vaig entendre que proposava aquest diumenge passat l’amic Ferran Mascarell en aquest mateix diari, amb el seu Desconstruir l’Estat. Per Mascarell –i hi estic absolutament d’acord–, “a Madrid hi ha una ofensiva intel·lectual, política i mediàtica contra el model autonòmic del 78”, i l’Estat espanyol actual és “ineficient i unitarista, contrari als interessos dels catalans i d’Espanya”. Ara bé, davant d’això –i aquí discrepem de fons– Mascarell troba que “no és hora de dir un adéu simbòlic i metafòric a Espanya”, sinó que els catalans ens hauríem d’imposar l’objectiu polític de desconstruir l’Estat espanyol i de reconstruir-lo per fer una Espanya democràtica i plural on, llavors sí, “tal vegada, [el poble català] podrà construir l’autogovern independent”.
He de dir que em reconforta coincidir, des de la modèstia de la meva posició i perspectiva, amb la diagnosi ben fonamentada per la dilatada experiència política i la sàvia mirada d’historiador de Ferran Mascarell. Però, en canvi, i de moment, discrepem en la teràpia. Jo sóc, per dir-ho així, maragallià. Em sembla una empresa inútil haver de desconstruir l’Estat per refer-lo a una mida que ens sigui còmoda, a més de ser un parany del qual no en sortiríem nacionalment vius. Si sovint, amb tota la raó del món, ens demanen als qui volem la independència de Catalunya que precisem com s’hi ha d’arribar i no ens és fàcil dir-ho, compareu-ho amb la dificultat d’imaginar quina estratègia ens podria dur, amb èxit, a desconstruir i reconstruir l’Estat espanyol segons un projecte que arrossega cent cinquanta anys de fracassos. ¿No és la proposta de Mascarell una invitació a un nou fracàs històric dels catalans, que tornaríem a posar l’esperança del remei dels nostres mals en el fet que un dia Espanya s’acomodés a la nostra voluntat? ¿I tot plegat, per dir-los que un cop desconstruïts i reconstruïts, encara, ens reservàvem la possibilitat, “tal volta”, d’un autogovern independent?
No se m’ha escapat que el terme clau que explica aquest camí tan incert i ple de revolts que proposa Mascarell és el de la “unitat civil del poble català” que l’historiador pensa que, ara com ara, no existeix i sense la qual creu que no es pot aconseguir la independència. Quan ja són pocs els catalans que confien en un futur de plenitud nacional dins d’aquesta Espanya, és cert que l’últim –i a vegades l’únic– argument que queda per dubtar de l’oportunitat d’un procés d’independència és el de la cohesió dels catalans. I a fe de déu que és un bon desafiament que necessita resposta. És per això que proposo tres consideracions. Primera: reconeguem que si trenta anys d’autonomia política prudent i de tota la intel·ligència de tots els partits polítics catalans no han aconseguit encara aquesta unitat civil dels catalans, llavors és que potser allò que precisament n’impedeix la construcció és el bany maria polític en la qual l’hem tinguda, per por o per conveniència. Segona: no és acceptable que s’anteposi la unitat civil a l’únic principi sobre el qual s’ha de legitimar la independència, que és el de l’existència d’una sòlida majoria democràtica. I tercera consideració: ¿per què no podem pensar que és el projecte de construir un país independent, just i pròsper, emancipat i lliure, allò que aconseguirà més fàcilment la unitat civil dels catalans, més que no pas les aventures de desconstrucció i reconstrucció d’Espanya?
És per tot això que, en la meva idea d’independència, l’objectiu no és el maragallià “Adéu, Espanya!”, sinó un encara més agosarat “A reveure, Espanya!”, refiat com estic que només des del reconeixement d’una mateixa dignitat nacional un dia Catalunya i Espanya es retrobaran i podran emprendre llavors noves aventures realment fraternals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)