federalisme??? qui s'ho creu?

La patètica panacea maragalliana del federalisme
xaviermir | PSOE-C | dissabte, 12 de juny de 2010 | 11:15h
Avui és Ernest Maragall des de l'Avui qui ens torna a cantar la cançoneta enfadosa. Segons ell, "la crisi fa més necessària que mai una Espanya federal". Segur que sí! Segur que tot s'arreglarà si Espanya és federal. Encara hi insisteixen? No s'han adonat que aquesta prèdica al desert és del tot inútil i que se'ls ha començat a girar en contra? No s'adonen que, a cada dia que passa, obrir la boca per parlar de l'Espanya federal és quedar desqualificat com qui pateix una obsessió o com qui no sap on viu? No s'adonen que el discurs federalista està absolutament desacreditat? Fa riure llegir això que afirma Maragall i fa riure tornar a dir a la premsa que el PSOE-C ha de tenir grup propi al Congrés dels Diputats d'Espanya, tornar a parlar de "plantejar el debat". Sr. Maragall: miri de convèncer els seus si pot i quan ho hagi fet ens avisa, que nosaltres tenim una altra feina: fer que Catalunya sigui un estat.


Tornem a escriure-ho: Espanya no vol ser federal. Està encantada d'haver-se conegut. A Espanya només es posarà el debat federal damunt la taula quan hi anem amb el resultat del referèndum a la mà. I aleshores, evidentment, els respondrem allò que tant agradava a l'octogenari Pujol de l'"ara no toca".

Dit això, cadascú és lliure de defensar les idees que vulgui, però si pretén donar una mínima imatge pública de polític intel·ligent, de persona que sap on viu i per on van les coses, si no vol quedar com un "good bye Lenin" que s'entesta a negar les realitats més flagrants, és millor que modifiqui l'estratègia en el sentit que plantejava el meu apunt de dilluns passat: hem après a separar les coses, a distingir-les.

Quan la gent veia amb bons ulls la idea de l'Espanya federal era perquè hi té algun vincle emotiu, sentimental o de la naturalesa que sigui i perquè percebia la independència com una ruptura dolorosa que agredia directament els seus sentiments. Però ja fa temps que moltes persones han entès que l'arrel d'aquest dolor ve, precisament, de les males relacions, de les relacions de subjecció i maltractament, i que per poder normalitzar aquestes relacions Catalunya i Espanya s'han de poder tractar de tu a tu.

Per arribar a aquest punt, que és ja el que desitja la majoria de la població, hi ha un camí fals i enganyós, que és el que proposa encara Maragall: desitjar que Espanya modifiqui la seva Constitución i, si no ho vol fer, continuar asseguts i lamentant-nos del poc cas que ens fan els uns (PSOE) o de com en son de dolents els altres (PP). I en oposició a això hi ha un altre camí: recuperar la sobirania, ser estat i prendre la iniciativa per proposar, més endavant, els acords entre estats que faci falta. Amb Espanya, amb Itàlia, amb Flandes o amb qui faci falta o convingui en cada cas i en cada moment.

I ara, si m'ho permeteu, vaig a manifestar-me pel dret de decidir. Si l'Ernest Maragall s'hi vol afegir, benvingut serà.