magnífic retrat de la situació política actual set 09

Estem en un país ocupat

Setembre 12, 2009 Enric Canela Imprimir

Ahir podíeu llegir a El Punt com una dona peruana que feia el DNI al seu fill és detinguda perquè parlava pel mòbil en català. Això passava en una comissaria de Barcelona, al carrer Sant Antoni Maria Claret número 276. No calen comentaris, no hi ha disculpa. Tampoc cal centrar-se en els policies, la cosa és més profunda. M’ha agradat veure al final de la manifestació de la Diada a Rosario Portillo explicant el fet.

També en el mateix diari, parlant de la consulta d’Arenys de Munt, Montilla deia que «hi ha coses més importants de què preocupar-se». Ho va fer intentant ridiculitzar als que l’organitzen i, probablement, al moviment que li dóna suport.

Certament té tota la raó el president català. Hi ha coses molt més importants, la consulta és només un símbol. Molt més important és organitzar un referèndum nacional per autodeterminar-nos. Una consulta amb tota la legitimitat internacional per independitzar-nos. Molt més important és esdevenir un estat independent dins de la comunitat internacional, plenament reconegut. Molt més important.

El president espanyol, com altres líders polítics, contraposa la crisi econòmica a la llibertat nacional. Quin gravíssim error cometen!

Mai no podrem esdevenir un país capaç de desenvolupar les seves potencialitats mentre estiguem lligats a l’Estat espanyol. No ho han vist encara després de 500 anys de viure supeditats? No m’ho puc creure!

Només puc interpretar les manifestacions dels que fan aquesta contraposició de dues maneres. La primera és un sentiment profundament espanyol que va més enllà del bé comú, entenent com a bé comú que els ciutadans catalans visquin en una societat amb un millor estat del benestar, que puguin decidir sobre els seus afers i que la seva cultura i idiosincràsia sigui respectada.L’Estat espanyol, superat per Brunei i la República Txeca en el rànquing de països més competitius del món. Voleu això per als vostres fills? Voleu una caiguda econòmica difícilment aturable?

La segona és un tacticisme electoralista. Aquesta seria la manifestació d’aquells que creuen que no expressant el seu desig d’independència poden obtenir un grapat de vots més i seguir així especulant amb el sentiments dels catalans.

M’amoïna, de cara al futur, el plantejament electoral que es pugui fer i els resultats que se’n derivarien. Escrivia el 27 de juliol en aquest Bloc Gran a l’article 27 diputats:

“El tripartit és mort, no sumarà, no ho dubteu. Amb 27 diputats independentistes les diverses sumes ens porten a una opció que el president espanyol beneirà i que em fa pànic. L’opció viable, la que realment m’amoïna és la sociovergència. Aquest és l’escenari més probable i hem de saber realment on està l’autèntic risc per Catalunya i tant de bo m’equivoqui.”

Ho escrivia convençut, potser molts podríeu pensar que tinc una ment complicada, que veig fantasmes. Bé, fa pocs deies podíeu llegir:

Mas va declarar que la sociovergència ‘va tenir una possibilitat l’any 2006 i no va poder ser perquè el PSC no ho va voler’. ‘El PSC va fer una opció que va ser el tripartit, una opció legal, legítima i tenia majoria al Parlament’, ha apuntat. ‘CiU va intentar fer un pacte amb el PSC i en algun moment explicaré quin abast tenia aquell oferiment nostre que era molt generós i tenia un sentit de país molt clar’. ‘La sociovergència en el seu moment creiem que era un camí que es podia explorar i ara això també ha canviat’, ha remarcat. ‘Si se’ns va dir que no en segons vol dir que algú no ho desitja’, ha afirmat.

Podeu sumar a aquestes declaracions les de Duran i Lleida que malgrat criticar a Joan Laporta per voler encapçalar la nostra manifestació en defensa de l’Estat propi, va dir: “Però jo no vull jutjar accions del senyor Laporta (sort que no ho vol). Simplement reitero la meva posició personal: jo no sóc independentista. Declaracions aquestes molt propers a les de Toni Bolaño, excap de premsa de José Montilla, que va destacar que Joan Laporta encapçalarà una manifestació a favor d’un estat català propi, però no sap si això és un acte “ridícul o patriota”.

Em sembla que només cal sumar dos més dos. Esquerra Republicana no té cap opció de ser un partit decisiu. Haver renunciat durant tant de temps al seu ideari li ha fet perdre tota credibilitat en el món independentista. Es quedarà amb l’”aparell”, tots tancats en si mateixos defensant la seva caserna i amb aquells que, de bona fe, volen canviar les coses, ja se n’adonaran, temps al temps. Ara marcaran “paquet” per intentar entabanar a uns quants, res, ja sabem com funciona això. Votants en tindrà, esclar, però molts menys que en anteriors ocasions. No crec que tinguin temps de redreçar les coses malgrat el seu oportunisme arran de la consulta d’Arenys de Munt impulsant declaracions a favor de consultes a altres municipis. Segurament alguna cosa millor podrien haver fet quan vam presentar, Deumil.cat i Catalunya Estat Lliure, una Iniciativa Legislativa Popular per convocar un referèndum d’autodeterminació. Van perdre l’oportunitat. Ja sabem de quin peu calcen els seus dirigents. Ara ens volen fer creure altres coses, però no crec que la gent intel·ligent caigui en aquest parany.

L’opció per Catalunya, l’únic camí que ens pot permetre donar un pas endavant, és omplir el Parlament de Catalunya de diputats que s’hagin presentat amb un programa explícit per la independència, no darrere sigles que defensen eufemismes. Això només ens deixa dues possibilitats. La primera, de base biològica, és la metamorfosi. Ja sabeu com l’eruga es transforma en papallona o com el cap-gros es transforma en granota. Poc probable un miracle així amb els partits actuals.

La segona, més realista, és la de noves opcions electorals, prou fortes per aconseguir un nombre elevat de diputats. En aquesta opció hem de concentrar els nostres esforços, la primera val més que la deixem pendent per si ve algun taumaturg que es vulgui dedicar a la política, mai no se sap.

Construir, doncs, una opció forta és el nostre objectiu i on hem de posar els màxim esforços. No em dedicaré, una vegada més, a exposar el que penso i voldria. El mes vinent en podem tornar a parlar.

Des de Deumil en Xarxa per l’Autodeterminació seguim treballant. Aquesta mateixa setmana hem inaugurat el nostre nou espai de confluència independentista: Autodeterminació. Es tracta d’un web un volem sumar a tots els que s’hi vulguin sumar i col·laborar. Podeu veure els logos d’aquells que ja ho han fet. És un espai de notícies i una eina de col·laboració. Podeu participar-hi i, si més no, estar informats de l’agenda independentista. Podeu seguir aquest web independentista, està fet amb il·lusió i convençuts que ajudarà al nostre objectiu nacional.

Només us demano una cosa, no us deixeu entabanar per cants de sirena, no us deixeu convèncer per aquells que us diuen, que us parlaran de gradualitats o de sumar a tothom. No es pot sumar a tothom. No servei tirar aigua al vi, el resultat és una porqueria que no serveix per a res. No compreu productes adulterats. Sumar si, allò que sigui genuí, sumar a tots els que volen l’Estat propi. Com deia la nostra pancarta: Som una nació, volem un estat propi!. Treballem per aconseguir-ho. El nostre país, els nostres conciutadans s’ho mereixen, no?

Cada dia en som més. Si sumem, guanyem!

Etiquetes 10Mil, CiU, ERC, ILP, Política catalana, independència | 10 comentaris »

un lider, on?

EL RASCLET

Es busca abella reina

/ TIAN RIBA / TRIBA@AVUI.CAT

Els compatriotes de Berlusconi que a l'estiu omplen l'últim paradís del Mediterrani es mouen per l'illa en unes motorini que, malgrat no ser vespes -en el sentit de l'escúter fabricat per primer cop el 1946 per Piaggio- emeten un brunzit que converteixen aquell racó de món balear en un rusc de ragazze iragazzi que, per algun misteriós motiu, saben cada dia on toca la festa de la posta de sol i allà s'agrupen. Deuen tenir una abella Reina, vaig pensar.

Tornant de les vacances, la combinació de quatre factors - la proximitat de la Diada, l'actuació maldestre de l'Estat en el cas d'Arenys, la sentència pendent de l'Estatut i, sobretot, el fet de trobar-nos en un curs preelectoral- ha fet que l'anomenat món sobiranista estigui revoltat com un rusc d'abelles: plataformes, entitats, partits, opinadors, manifestacions, referèndums...

Hi ha símptomes que aquesta, la del sobiranisme o independentisme, conscient, inconscient, de cor, de butxaca, madurat o abrandat, no és precisament una opció minoritària, però que està atomitzada i allunyada de les urnes. I fa l'efecte que el que espera és una abella reina que emeti unes feromones que les agrupi. I que hi ha unes quantes abelles que volen ser les reines, sigui un Mas que ho vol tot, un Puigcercós desviat a l'esquerra, un Carretero amb el fibló apunt o un Laporta que no para de moure la cua.

• Imprimir
• Enviar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 8. Dijous, 10 de setembre del 2009

Paraules clau: Reina, Abella, Busca

demostració que els politics actuals són uns inutils

EGENERACIÓ DE LA CLASSE POLÍTICA I SISTEMES ELECTORALS

Abans, però, els millors

XAVIER ROIG / ENGINYER I ESCRIPTOR

XAVIER RAMIRO

Fa uns mesos Canal + va passar una sèrie d'aquelles que, inexplicablement, no compra TV3. Produïda per Tom Hanks, narrava el procés d'independència dels Estats Units utilitzant la figura del que va ser el seu segon president: John Adams. Abans de barallar-se amb els britànics, quan les conspiracions començaven a Boston, el protagonista li diu a la seva muller: "Te n'adones que no sabem res de res? Haurem de fer front a gent que porta governant durant segles!". Doncs bé, arribats al punt en què som, ara que es parla de la independència de Catalunya amb una intensitat mai vista, potser seria moment de reflexionar sobre quins són els individus que haurien de conduir el procés.

SOVINT ENYOREM ELS ÈXITS del catalanisme de principis del segle XX, d'una Renaixença de la qual encara tibem. Però si en aquell moment el catalanisme va triomfar, va ser perquè al capdavant d'aquell moviment hi havia els millors. Ara, en canvi, fa temps que molts no anem a votar perquè el sistema electoral, a diferència de l'existent als països que ens envolten, no ens permet escollir els que creiem millors. La majoria dels problemes que Catalunya pateix avui dia tenen els seus orígens en una classe política de baixa qualitat que els electors no podem millorar, perquè les eines per fer-ho han estat segrestades pels partits. I hem de ser conscients que una mala classe política pot enfonsar un país. La seva poca qualitat fa baixar el to general de la societat, perquè, al capdavall, i com tot grup social, els interlocutors que aquesta classe s'acaba buscant són del seu nivell. Mirin el sistema sindical: organitzacions que han esdevingut autèntics gangs aristocràtics laborals. O les organitzacions empresarials: veritables centres d'intercanvi de favors. I observin la pèssima qualitat legislativa: lleis mal fetes i una justícia manipulada. O el sagrat pilar de la democràcia: la llibertat de premsa, amenaçada permanentment per uns polítics aspirants a Mussolini.

TORNEM, PERÒ, A LES POSSIBILITATS de futur i a l'eficàcia a l'hora d'assolir objectius. ¿De veritat creuen vostès que aquells que no han aconseguit ni tan sols el traspàs dels aeroports, ni el de Paradores Nacionales, poden comandar un procés tan complex com és la independència d'un país? Impossible. Que un xarlatà de la política de tan baix nivell com és el senyor Rodríguez Zapatero aixequi la camisa, avui sí demà també, als polítics catalans, ja diu prou de la qualitat del personal. Encara que Espanya accedís de bon grat a parlar de la nostra independència, caldria negociar una infinitat de temes: Unió Europea, tractats internacionals, seu de bancs i d'altres grans corporacions, valoració de béns, etc. ¿Que no ho veuen que si tot això ho haguessin de comandar els que ara tenim només ens espera el desastre? Es fa urgent, doncs, regenerar, renovar, la nostra classe política. Altrament, res és possible. Alguns em diran que sóc dur i descarnat. Però és que es detecta una tal voluntat d'immobilisme, un tal delit per les prebendes, un tal i absolut menfotisme i menyspreu de la classe política vers el contribuent-elector, una fatxenderia i podridura tals, que la societat catalana, per dignitat, no pot seguir-ho acceptant. La nostra classe política pretén fer-nos creure que el sistema que tenim és l'estàndard de les democràcies occidentals. Un cop més, menteixen. Som l'excepció. Que Espanya sigui l'Estat que ha generat la crisi més profunda de la UE i de l'OCDE, i el que pitjor està resolent el problema, no és una casualitat. És el resultat de tenir al davant els pitjors polítics. ¿La Catalunya independent, aspira a ser una caricatura reduïda d'Espanya?

LA REGENERACIÓ DE QUÈ ELS PARLO, però, l'ha d'iniciar el mateix sistema. I la pregunta és vital: ¿ens queda algun polític amb prou intel·ligència, patriotisme i sentit d'Estat per encapçalar aquesta reforma des de dins? El franquisme va fer-la. Servidor, com que és l'única eina de què disposa, farà pedagogia. Si m'ho permeten, cada cop que hi hagi eleccions en un país dels voltants, els explicaré el sistema electoral que utilitzen. Per això, d'aquí quinze dies, parlarem de com els alemanys s'ho fan per intentar evitar que els pitjors entrin al Bundestag.

• Imprimir
• Enviar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41. Divendres, 11 de setembre del 2009

Paraules clau: Classe, Política, Catalunya, Qualitat, Sistema, Espanya, Millors, Independència

no és nomes l'identitat, estupids

EL VALOR DE LES PARAULES EN LES BATALLES POÍTIQUES

Identitari tu!

SALVADOR CARDÚS / PROFESSOR DE SOCIOLOGIA A LA UAB, PERIODISTA, SOCIÒLEG I ESCRIPTOR

CRISTINA LOSANTOS

Avui no ens mobilitzem per raons d'identitat, per molt que aquesta sigui una de les idees més difoses d'aquests dies. Ens mobilitzem per raons polítiques: hi ha catalans que ens volem autogovernar fins allà on sigui possible en aquest món globalitzat i que, en el nostre cas, sobretot vol dir dins de la Unió Europea. No som gent rara ni demanem res d'extraordinari: defensem la independència política en la mateixa mesura que defensen la seva els espanyols que, no ho oblidem, resulta que també són una colla d'independentistes, certament més radicals que nosaltres. La brama que pretén fer creure que alguns catalans patim un greu desfici identitari, forma part de les armes que utilitza l'adversari en la seva batalla política, pacífica i poc o molt democràtica, però en definitiva, en el marc d'una guerra de propaganda per evitar la independència dels catalans.

I ÉS QUE LES BATALLES POLÍTIQUES, en una democràcia, es comencen a guanyar en el terreny de les paraules abans que en l'electoral. I la derrota d'un projecte polític és, per damunt de tot, un fracàs comunicatiu. No dic que el nombre d'assistents a una manifestació no sigui rellevant. Però no serveix de res que et sentin al carrer si allò que hi dius no encaixa amb la percepció de la realitat que té la majoria. La victòria, per tant, depèn de qui és capaç d'imposar una determinada percepció de la realitat. I, avui que és dia de mobilització al carrer, crec que és bo recordar que la primera acció de totes, la primera mobilització, de la qual depèn tota la resta, és la de les paraules: dir és una de les primeres i principals maneres de fer. Un país com el nostre, que per emancipar-se només disposa de les armes de la raó, de la consciència, del convenciment i de les urnes -per entendre'ns, que no té fiscals generals ni jutges-, el que més necessita és un pensament endreçat que pugui ser expressat a través d'unes paraules veritablement eficaces.

EN AQUESTA GUERRA DE PROPAGANDA cal reconèixer que en els darrers cinc o sis anys -amb l'ajuda del tripartit- hem perdut la batalla del nacionalisme. Si abans era clar que hi havia partits que defensaven un projecte nacional i que per aquesta raó eren nacionalistes, de fa un temps ja ningú no se'n vol dir. ERC ho ha afirmat obertament. I CiU, a la pràctica, també se n'ha deixat de dir. La batalla dialèctica l'ha guanyat el terme catalanista. En el combat per connotar el nom de l'adversari, s'ha aconseguit que el nacionalisme s'associï a la violència i el terrorisme, a la necessitat d'un enemic exterior, a actituds intransigents i fora de la llei. És allò del "nacionalismo exacerbado". Val a dir que això s'ha aconseguit, també, gràcies a la contribució inestimable d'alguns nacionalistes que, efectivament, viuen dels enemics i que són arrauxats. Però la conseqüència pràctica és que si el terme nacionalista marcava una divisió clara en relació a la nació per la qual es lluitava, el triomf del terme catalanista ha posat la frontera fora de l'espai nacional, per a comoditat de la majoria de partits. Potser excepte Ciudadanos, tothom es considera catalanista. Paradoxalment, ser catalanista permet que alguns partits, com PP i PSC, puguin ser doblement nacionalistes: com els Petit Suisse, "ells en prenen dos" mentre que a la resta només els en queda una, de nació!

UN COP ACONSEGUIT QUE NINGÚ NO VULGUI ser nacionalista i que s'hagi desdibuixat una de les fronteres polítiques que fins fa poc havia ordenat l'espai polític català, la batalla de la propaganda fa un temps que ha enfilat el tema de la identitat. La manera de desqualificar els objectius polítics nacionals és qualificar-los d'identitaris. I el pas següent és anomenar l'eix nacional com a eix identitari. Montilla i el PSC -i la seva àrea d'influència mediàtica- excel·leixen en la difusió de la consigna. Amb aquesta idea, es dóna a entendre que els objectius nacionals se situen fora d'allò que importa de veritat, del que és més urgent, de la nostra vida de cada dia. Aquests dies sentim a dir amb sorna: "Amb la crisi que tenim al damunt, i n'hi ha que perden el temps en referèndums d'independència!". I, ves per on, qui de veritat es posa nerviós amb aquestes reivindicacions suposadament tan allunyades de la realitat i que no interessen a ningú són els aparells de l'Estat que envien un falangista a posar ordre i que disposen de jutges que, atenent la demanda -són funcionaris que comparteixen la mateixa lleialtat nacional-, desautoritzen en govern d'Arenys de Munt i el govern de la Generalitat. Per ser que no interessa a ningú...

NO ENS DEIXEM ENREDAR. En primer lloc, perquè tota reivindicació, tot acte d'afirmació, té una dimensió identitària inevitable perquè implica una demanda de reconeixement. I això és així tant si és una reivindicació feminista -identitat de gènere-, la d'un grup indígena -identitat ètnica- o la d'una ideologia socialista -identitat política-. En segon lloc, perquè els que es fan tips de desmerèixer les reivindicacions "merament" identitàries dels altres no s'estan de reivindicar les pròpies. Fins i tot el Plan E de Zapatero ha aprofitat l'ocasió per repartir per tot arreu una E enorme amb la titlla de la lletra que singularitza la ñ espanyola i que exclou els que no la tenim. A Espanya, fins les voreres són identitàries! Tercerament, perquè si algun nacionalisme és poc identitari, és el català. Busqueu i compareu. Aquesta ha estat sempre una societat molt oberta -més per necessitat que per voluntat-, i un nacionalisme merament identitari ens hauria abocat a la desaparició fa molt de temps.

EN REALITAT, SORTIM AL CARRER per poder fer la política econòmica que ens cal per sortir de la crisi. Hi sortim perquè és una insolència que el ministre espanyol d'Educació ens doni lliçons sobre igualtat d'oportunitats educatives pagant nosaltres les que es permetran a Espanya. I sortim al carrer perquè volem que l'aeroport del Prat s'administri des d'aquí, i perquè els diputats catalans a Europa, en lloc de donar suport a la ministra espanyola per fer passar el TGV per Canfranc, el donin per enllestir una connexió que ja té el túnel del Portús acabat. L'emancipació ho té, això: si prens decisions, et pots equivocar. Però ets responsable dels teus encerts i dels teus errors.

LA VERITAT ÉS QUE ÉS POC CREÏBLE que avui algú es prengui la molèstia de sortir al carrer per reivindicar la barretina o per defensar que es posi la ç en un improbable pla Montilla contra la crisi. El lema no és: "Som una nació, volem pa amb tomàquet", sinó "Som una nació, volem Estat propi".