La patètica panacea maragalliana del federalisme
xaviermir | PSOE-C | dissabte, 12 de juny de 2010 | 11:15h
Avui és Ernest Maragall des de l'Avui qui ens torna a cantar la cançoneta enfadosa. Segons ell, "la crisi fa més necessària que mai una Espanya federal". Segur que sí! Segur que tot s'arreglarà si Espanya és federal. Encara hi insisteixen? No s'han adonat que aquesta prèdica al desert és del tot inútil i que se'ls ha començat a girar en contra? No s'adonen que, a cada dia que passa, obrir la boca per parlar de l'Espanya federal és quedar desqualificat com qui pateix una obsessió o com qui no sap on viu? No s'adonen que el discurs federalista està absolutament desacreditat? Fa riure llegir això que afirma Maragall i fa riure tornar a dir a la premsa que el PSOE-C ha de tenir grup propi al Congrés dels Diputats d'Espanya, tornar a parlar de "plantejar el debat". Sr. Maragall: miri de convèncer els seus si pot i quan ho hagi fet ens avisa, que nosaltres tenim una altra feina: fer que Catalunya sigui un estat.
Tornem a escriure-ho: Espanya no vol ser federal. Està encantada d'haver-se conegut. A Espanya només es posarà el debat federal damunt la taula quan hi anem amb el resultat del referèndum a la mà. I aleshores, evidentment, els respondrem allò que tant agradava a l'octogenari Pujol de l'"ara no toca".
Dit això, cadascú és lliure de defensar les idees que vulgui, però si pretén donar una mínima imatge pública de polític intel·ligent, de persona que sap on viu i per on van les coses, si no vol quedar com un "good bye Lenin" que s'entesta a negar les realitats més flagrants, és millor que modifiqui l'estratègia en el sentit que plantejava el meu apunt de dilluns passat: hem après a separar les coses, a distingir-les.
Quan la gent veia amb bons ulls la idea de l'Espanya federal era perquè hi té algun vincle emotiu, sentimental o de la naturalesa que sigui i perquè percebia la independència com una ruptura dolorosa que agredia directament els seus sentiments. Però ja fa temps que moltes persones han entès que l'arrel d'aquest dolor ve, precisament, de les males relacions, de les relacions de subjecció i maltractament, i que per poder normalitzar aquestes relacions Catalunya i Espanya s'han de poder tractar de tu a tu.
Per arribar a aquest punt, que és ja el que desitja la majoria de la població, hi ha un camí fals i enganyós, que és el que proposa encara Maragall: desitjar que Espanya modifiqui la seva Constitución i, si no ho vol fer, continuar asseguts i lamentant-nos del poc cas que ens fan els uns (PSOE) o de com en son de dolents els altres (PP). I en oposició a això hi ha un altre camí: recuperar la sobirania, ser estat i prendre la iniciativa per proposar, més endavant, els acords entre estats que faci falta. Amb Espanya, amb Itàlia, amb Flandes o amb qui faci falta o convingui en cada cas i en cada moment.
I ara, si m'ho permeteu, vaig a manifestar-me pel dret de decidir. Si l'Ernest Maragall s'hi vol afegir, benvingut serà.
diumenge, 27 de juny del 2010
dimarts, 8 de juny del 2010
cardus genial
Opinió
Diàleg
Salvador Cardús i Ros
Professor de sociologia a la UAB i periodista, sociòleg i escriptor
gran | petit
36 opinions 79vots
A reveure, Espanya!
L’excel·lent documental de Dolors Genovès a TV3, Adéu Espanya? (qui ho tornarà a dir, que la independència no interessa els catalans, amb una audiència de gairebé 750.000 espectadors?), ha rememorat l’Oda a Catalunya que Joan Maragall va escriure el 1898, en plena crisi pel desastre colonial: “Massa pensaves - en ton honor / i massa poc en el teu viure: / tràgica duies - a mort els fills, / te satisfeies - d’honres mortals, / i eren tes festes - el funerals, / oh trista Espanya”. Ara no pas una derrota militar sinó un fracàs econòmic i de país, també, ofega una trista Espanya que ha hagut de ser derrotada per Europa per haver-se entestat massa en el seu honor i no haver atès a temps el seu (mal) viure econòmic. Un text poètic, doncs, d’una profunditat històrica clarivident i, cent dotze anys més tard, d’una actualitat política aclaparadora.
Menys conegut, però no menys pertinent per als temps que corren, és un escrit del mateix Joan Maragall del 1895 que mai no havia donat a publicar i que recull la seva Obra completa, amb el títol La independència de Catalunya. L’escrit comença: “El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això, nosaltres que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”. Maragall, en el seu text, s’adreça a la intel·lectualitat catalana i adverteix dels perills dels afalacs de Madrid als nostres artistes i escriptors, als quals s’intenta seduir aprofitant els seus possibles desenganys en la terra pròpia. El poeta alerta que “en aquesta suggestió hi ha un gran perill per la nostra independència intel·lectual”.
No crec pas que la situació actual sigui comparable a la descrita per Maragall en el pla intel·lectual, artístic o científic. Però sí que ho és en el terreny polític. Per als catalans, la política espanyola és morta, en el sentit que no és capaç ni d’escoltar les propostes que es fan des d’aquí, ni d’oferir res que ens pugui seduir. I una política que ni parla ni escolta, que no dialoga, és morta. Però davant d’aquesta constatació que ja comparteix gairebé tothom, hi torna a haver la mateixa temptació que denunciava Maragall fa més de cent anys: “Altres diran: «Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem Espanya». Això és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual perquè en aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en comptes de dominar-la, ens dominaria a nosaltres”.
En el pla polític, ara també, hi ha qui pensa que la sortida als problemes polítics de Catalunya és “dominar Espanya”, “ser Espanya”. O, si més no, és el que vaig entendre que proposava aquest diumenge passat l’amic Ferran Mascarell en aquest mateix diari, amb el seu Desconstruir l’Estat. Per Mascarell –i hi estic absolutament d’acord–, “a Madrid hi ha una ofensiva intel·lectual, política i mediàtica contra el model autonòmic del 78”, i l’Estat espanyol actual és “ineficient i unitarista, contrari als interessos dels catalans i d’Espanya”. Ara bé, davant d’això –i aquí discrepem de fons– Mascarell troba que “no és hora de dir un adéu simbòlic i metafòric a Espanya”, sinó que els catalans ens hauríem d’imposar l’objectiu polític de desconstruir l’Estat espanyol i de reconstruir-lo per fer una Espanya democràtica i plural on, llavors sí, “tal vegada, [el poble català] podrà construir l’autogovern independent”.
He de dir que em reconforta coincidir, des de la modèstia de la meva posició i perspectiva, amb la diagnosi ben fonamentada per la dilatada experiència política i la sàvia mirada d’historiador de Ferran Mascarell. Però, en canvi, i de moment, discrepem en la teràpia. Jo sóc, per dir-ho així, maragallià. Em sembla una empresa inútil haver de desconstruir l’Estat per refer-lo a una mida que ens sigui còmoda, a més de ser un parany del qual no en sortiríem nacionalment vius. Si sovint, amb tota la raó del món, ens demanen als qui volem la independència de Catalunya que precisem com s’hi ha d’arribar i no ens és fàcil dir-ho, compareu-ho amb la dificultat d’imaginar quina estratègia ens podria dur, amb èxit, a desconstruir i reconstruir l’Estat espanyol segons un projecte que arrossega cent cinquanta anys de fracassos. ¿No és la proposta de Mascarell una invitació a un nou fracàs històric dels catalans, que tornaríem a posar l’esperança del remei dels nostres mals en el fet que un dia Espanya s’acomodés a la nostra voluntat? ¿I tot plegat, per dir-los que un cop desconstruïts i reconstruïts, encara, ens reservàvem la possibilitat, “tal volta”, d’un autogovern independent?
No se m’ha escapat que el terme clau que explica aquest camí tan incert i ple de revolts que proposa Mascarell és el de la “unitat civil del poble català” que l’historiador pensa que, ara com ara, no existeix i sense la qual creu que no es pot aconseguir la independència. Quan ja són pocs els catalans que confien en un futur de plenitud nacional dins d’aquesta Espanya, és cert que l’últim –i a vegades l’únic– argument que queda per dubtar de l’oportunitat d’un procés d’independència és el de la cohesió dels catalans. I a fe de déu que és un bon desafiament que necessita resposta. És per això que proposo tres consideracions. Primera: reconeguem que si trenta anys d’autonomia política prudent i de tota la intel·ligència de tots els partits polítics catalans no han aconseguit encara aquesta unitat civil dels catalans, llavors és que potser allò que precisament n’impedeix la construcció és el bany maria polític en la qual l’hem tinguda, per por o per conveniència. Segona: no és acceptable que s’anteposi la unitat civil a l’únic principi sobre el qual s’ha de legitimar la independència, que és el de l’existència d’una sòlida majoria democràtica. I tercera consideració: ¿per què no podem pensar que és el projecte de construir un país independent, just i pròsper, emancipat i lliure, allò que aconseguirà més fàcilment la unitat civil dels catalans, més que no pas les aventures de desconstrucció i reconstrucció d’Espanya?
És per tot això que, en la meva idea d’independència, l’objectiu no és el maragallià “Adéu, Espanya!”, sinó un encara més agosarat “A reveure, Espanya!”, refiat com estic que només des del reconeixement d’una mateixa dignitat nacional un dia Catalunya i Espanya es retrobaran i podran emprendre llavors noves aventures realment fraternals.
Diàleg
Salvador Cardús i Ros
Professor de sociologia a la UAB i periodista, sociòleg i escriptor
gran | petit
36 opinions 79vots
A reveure, Espanya!
L’excel·lent documental de Dolors Genovès a TV3, Adéu Espanya? (qui ho tornarà a dir, que la independència no interessa els catalans, amb una audiència de gairebé 750.000 espectadors?), ha rememorat l’Oda a Catalunya que Joan Maragall va escriure el 1898, en plena crisi pel desastre colonial: “Massa pensaves - en ton honor / i massa poc en el teu viure: / tràgica duies - a mort els fills, / te satisfeies - d’honres mortals, / i eren tes festes - el funerals, / oh trista Espanya”. Ara no pas una derrota militar sinó un fracàs econòmic i de país, també, ofega una trista Espanya que ha hagut de ser derrotada per Europa per haver-se entestat massa en el seu honor i no haver atès a temps el seu (mal) viure econòmic. Un text poètic, doncs, d’una profunditat històrica clarivident i, cent dotze anys més tard, d’una actualitat política aclaparadora.
Menys conegut, però no menys pertinent per als temps que corren, és un escrit del mateix Joan Maragall del 1895 que mai no havia donat a publicar i que recull la seva Obra completa, amb el títol La independència de Catalunya. L’escrit comença: “El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això, nosaltres que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”. Maragall, en el seu text, s’adreça a la intel·lectualitat catalana i adverteix dels perills dels afalacs de Madrid als nostres artistes i escriptors, als quals s’intenta seduir aprofitant els seus possibles desenganys en la terra pròpia. El poeta alerta que “en aquesta suggestió hi ha un gran perill per la nostra independència intel·lectual”.
No crec pas que la situació actual sigui comparable a la descrita per Maragall en el pla intel·lectual, artístic o científic. Però sí que ho és en el terreny polític. Per als catalans, la política espanyola és morta, en el sentit que no és capaç ni d’escoltar les propostes que es fan des d’aquí, ni d’oferir res que ens pugui seduir. I una política que ni parla ni escolta, que no dialoga, és morta. Però davant d’aquesta constatació que ja comparteix gairebé tothom, hi torna a haver la mateixa temptació que denunciava Maragall fa més de cent anys: “Altres diran: «Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem Espanya». Això és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual perquè en aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en comptes de dominar-la, ens dominaria a nosaltres”.
En el pla polític, ara també, hi ha qui pensa que la sortida als problemes polítics de Catalunya és “dominar Espanya”, “ser Espanya”. O, si més no, és el que vaig entendre que proposava aquest diumenge passat l’amic Ferran Mascarell en aquest mateix diari, amb el seu Desconstruir l’Estat. Per Mascarell –i hi estic absolutament d’acord–, “a Madrid hi ha una ofensiva intel·lectual, política i mediàtica contra el model autonòmic del 78”, i l’Estat espanyol actual és “ineficient i unitarista, contrari als interessos dels catalans i d’Espanya”. Ara bé, davant d’això –i aquí discrepem de fons– Mascarell troba que “no és hora de dir un adéu simbòlic i metafòric a Espanya”, sinó que els catalans ens hauríem d’imposar l’objectiu polític de desconstruir l’Estat espanyol i de reconstruir-lo per fer una Espanya democràtica i plural on, llavors sí, “tal vegada, [el poble català] podrà construir l’autogovern independent”.
He de dir que em reconforta coincidir, des de la modèstia de la meva posició i perspectiva, amb la diagnosi ben fonamentada per la dilatada experiència política i la sàvia mirada d’historiador de Ferran Mascarell. Però, en canvi, i de moment, discrepem en la teràpia. Jo sóc, per dir-ho així, maragallià. Em sembla una empresa inútil haver de desconstruir l’Estat per refer-lo a una mida que ens sigui còmoda, a més de ser un parany del qual no en sortiríem nacionalment vius. Si sovint, amb tota la raó del món, ens demanen als qui volem la independència de Catalunya que precisem com s’hi ha d’arribar i no ens és fàcil dir-ho, compareu-ho amb la dificultat d’imaginar quina estratègia ens podria dur, amb èxit, a desconstruir i reconstruir l’Estat espanyol segons un projecte que arrossega cent cinquanta anys de fracassos. ¿No és la proposta de Mascarell una invitació a un nou fracàs històric dels catalans, que tornaríem a posar l’esperança del remei dels nostres mals en el fet que un dia Espanya s’acomodés a la nostra voluntat? ¿I tot plegat, per dir-los que un cop desconstruïts i reconstruïts, encara, ens reservàvem la possibilitat, “tal volta”, d’un autogovern independent?
No se m’ha escapat que el terme clau que explica aquest camí tan incert i ple de revolts que proposa Mascarell és el de la “unitat civil del poble català” que l’historiador pensa que, ara com ara, no existeix i sense la qual creu que no es pot aconseguir la independència. Quan ja són pocs els catalans que confien en un futur de plenitud nacional dins d’aquesta Espanya, és cert que l’últim –i a vegades l’únic– argument que queda per dubtar de l’oportunitat d’un procés d’independència és el de la cohesió dels catalans. I a fe de déu que és un bon desafiament que necessita resposta. És per això que proposo tres consideracions. Primera: reconeguem que si trenta anys d’autonomia política prudent i de tota la intel·ligència de tots els partits polítics catalans no han aconseguit encara aquesta unitat civil dels catalans, llavors és que potser allò que precisament n’impedeix la construcció és el bany maria polític en la qual l’hem tinguda, per por o per conveniència. Segona: no és acceptable que s’anteposi la unitat civil a l’únic principi sobre el qual s’ha de legitimar la independència, que és el de l’existència d’una sòlida majoria democràtica. I tercera consideració: ¿per què no podem pensar que és el projecte de construir un país independent, just i pròsper, emancipat i lliure, allò que aconseguirà més fàcilment la unitat civil dels catalans, més que no pas les aventures de desconstrucció i reconstrucció d’Espanya?
És per tot això que, en la meva idea d’independència, l’objectiu no és el maragallià “Adéu, Espanya!”, sinó un encara més agosarat “A reveure, Espanya!”, refiat com estic que només des del reconeixement d’una mateixa dignitat nacional un dia Catalunya i Espanya es retrobaran i podran emprendre llavors noves aventures realment fraternals.
dijous, 15 d’abril del 2010
navegador htpc
Kylo, Navegador Web optimizado para TV
Escrito por viDU
Domingo, 28 de Marzo de 2010 15:48
Compártelo en:
Kylo es un navegador orientado al streaming y a los contenidos multimedia, para usarse en pantallas de TV. Kylo está basado en Mozilla y disponible para varias plataformas entre ellas Windows y Mac. De esta forma Kylo se presenta como el primer navegador multimedia pensado para equipos Media Center.
Para complementar este uso multimedia a través de la TV, además de los botones con acceso directo, Kylo esta preparado para usarse con tu mando a distancia, pudiéndose controlar fácilmente desde tu sofá, gracias a la integración de un teclado virtual, el uso de iconos de alta resolución con gran tamaño y la posibilidad de hacer zoom de manera sencilla. Gracias a Kylo no tendrás ningún problema para surfear por la Web desde tu Media Center.
Descárgalo en Kylo.tv...
Comentarios (1)
Escrito por viDU
Domingo, 28 de Marzo de 2010 15:48
Compártelo en:
Kylo es un navegador orientado al streaming y a los contenidos multimedia, para usarse en pantallas de TV. Kylo está basado en Mozilla y disponible para varias plataformas entre ellas Windows y Mac. De esta forma Kylo se presenta como el primer navegador multimedia pensado para equipos Media Center.
Para complementar este uso multimedia a través de la TV, además de los botones con acceso directo, Kylo esta preparado para usarse con tu mando a distancia, pudiéndose controlar fácilmente desde tu sofá, gracias a la integración de un teclado virtual, el uso de iconos de alta resolución con gran tamaño y la posibilidad de hacer zoom de manera sencilla. Gracias a Kylo no tendrás ningún problema para surfear por la Web desde tu Media Center.
Descárgalo en Kylo.tv...
Comentarios (1)
diumenge, 7 de març del 2010
cardus, diu que dins els mateixos partits els divideix l'eix naciolnal. és el moment de politics ambiciosos
pinió
Diàleg
Salvador Cardús
Professor de sociologia de la UAB, periodista, sociòleg i escriptor
gran | petit
8 opinions 28vots
Esquerdes
El cul-de-sac a què ens ha abocat l’actual Estatut, tancant tota perspectiva de progrés nacional, cada setmana té la seva nova expressió política. En uns casos, amb arguments per abandonar definitivament el fangar, i en d’altres, amb respostes resignades a una situació que hom ja no es veu capaç de transformar. I el més interessant del cas és que aquests dos tipus de reaccions, una de combativa i l’altra derrotada, es donen no pas entre forces polítiques distintes, sinó en un mateix partit. El darrer cas de què he pres nota s’ha produït a ICV, per bé que la seva transcendència hagi estat mínima. Amb quinze dies de diferència, mentre Raül Romeva, l’eurodiputat d’ICV més actiu de la cambra europea, feia explícita la seva conversió sobiranista, Joan Herrera, el flamant candidat a la presidència de la Generalitat de la mateixa formació política, declarava que li agradaria tenir un referent polític espanyol fort per tal de poder créixer electoralment aquí.
Efectivament, Raül Romeva el 18 de febrer publicava un correu al seu blog amb el títol Una Catalunya sobirana i europea? És legítim, és necessari, és progressista. Romeva, que confessava el seu antic federalisme espanyol, feia constar en el seu escrit que “a la resta de l’Estat ningú no creu en la necessitat d’avançar cap a una fórmula federal”. I es demanava: “Quin sentit té, per tant, seguir apostant per una opció que ningú més no creu possible ni necessària?”. Romeva seguia: “Així doncs, ara sóc dels qui ens hem adonat que això no és factible, i a aquestes alçades, ja no sé si és desitjable [...]. I, per tant, l’ens a federar, en aquest cas Catalunya, i de manera més àmplia els Països Catalans o l’Euroregió, ho ha de fer mirant cap a Europa amb l’objectiu clar de poder actuar en política europea de manera directa i sense necessitat de passar per intermediaris a escala estatal [...]”. Romeva, per bé que en tot l’escrit evitava recórrer a la paraula maleïda, la independència, era prou clar: “La decepció [respecte d’un hipotètic federalisme del PSOE] ha estat tal que ja no hi veig recorregut, en aquesta opció”, i per tant, es decantava per una “desconnexió de l’Estat i una connexió amb Europa”.
Però vet aquí que el diputat del mateix partit a la cambra espanyola, Joan Herrera, el dia 2 de març en una conferència al Cercle d’Economia, afirmava que trobava a faltar un soci estatal fort per a ICV per tal de créixer electoralment als barris obrers catalans. Segons la premsa, Herrera va dir: “Necessitem un referent d’Estat. En aquests barris [obrers i de l’àrea metropolitana] el circuit comunicatiu es dóna en clau d’Estat, i aquest és un dels problemes que ICV té, ho confesso”. Una altra confessió, doncs, però ara en sentit absolutament contrari a l’anterior. La reflexió d’Herrera és brutal: d’una banda, perquè atribueix la flaquesa electoral de l’esquerra verda als barris obrers i la perifèria barcelonina a la subjugació a un espai comunicatiu espanyol, obviant el fet que ja fa temps que el discurs d’ICV és cada vegada més el propi d’una classe mitjana progre amb (falsa) consciència cosmopolita. Per entendre’ns: que l’obrer desconfiï dels de la bicicleta, té poc a veure amb el seu imaginari polític espanyol, per bé que el tingui. Però, d’altra banda, el que és més gros és que en lloc de proposar un canvi en les condicions comunicatives del país per tal de consolidar-lo nacionalment, Herrera renuncia a la transformació de la realitat i, en un gest profundament reaccionari, opta per acomodar-s’hi. Conclusió del candidat a presidir la nostra nació: ICV, per guanyar a Catalunya, necessita un referent estatal, com el PSC té el PSOE.
No estic fent, o no pretenc fer, una crítica específica d’ICV. Gestos tan contradictoris com els de Romeva i Herrera els trobaríem en tots i cadascun dels partits catalans actuals. Al PSC, entre els qui reclamen grup propi a Madrid i els qui, com el diputat Francesc Vallès, es troben la mar de còmodes sense tenir-ne; a ERC, entre els qui clamen per agafar la drecera cap a la independència i el diputat Joan Ridao que vol reformar el Tribunal Constitucional; a CiU, entre els que ara demanaran concert econòmic i el diputat Josep Antoni Duran i Lleida, sempre a punt de salvar els governs espanyols en estat de sotsobre. El que vull fer notar, més enllà de cada sigla, és com la manca d’horitzó nacional ja fa temps que trenca pel mig les estratègies polítiques de tots els nostres partits. Herrera i Romeva coincideixen del tot en l’estratègia de l’esquerra verda, però la nació els parteix pel mig. Castells i Vallès coincideixen en el seu projecte socialdemòcrata, però la lleialtat nacional situa l’un als antípodes de l’altre. Puigcercós i Ridao són dos independentistes, sí, però l’estratègia catalana d’un i l’espanyola de l’altra grinyolen. Mas i Duran comparteixen plantejaments liberals, però l’ambició espanyola d’un topa amb l’ambició catalana de l’altre. I aquest és un dels molts drames de la política catalana actual: Espanya ens divideix, però no ja entre uns i altres partits, sinó esquerdant-los tots pels mig. L’eix nacional no posa els uns a una banda i els altres a l’altra, sinó que ara els travessa a tots.
Aquesta esquerda, als partits, els és especialment greu en uns moments que el país comença a reaccionar amb fermesa en contra de la paràlisi nacional a què ens han abocat trenta anys d’autonomisme. De manera que el més previsible és que, en els propers mesos, l’esquerda es vagi obrint més cada dia que passi, distanciant aquells que apostin –electoralment parlant– pels vells equilibris i els que entenguin que els temps estan canviant i vulguin enfilar-se a l’onada de futur. No cal dir que tots els que tenen esquerdes faran els impossibles per desvertebrar qualsevol moviment independentista de fons que pugui obrir més la bretxa i els resti possibilitats. Sentirem acusacions de populisme per part dels qui de la política n’han fet un mal espectacle, i amenaçaran amb els perills d’una futura inestabilitat parlamentària els mateixos que del tripartit n’han fet unes muntanyes russes. Però la veritable inestabilitat de la política catalana, la veritable esquerda que fa trontollar els partits, és la renúncia nacional. El temps en què la pesca electoral era més gran amb la màxima ambigüitat s’ha acabat. Ara és l’hora dels més ambiciosos, dels que ofereixin horitzons clars i dels que garanteixin compromisos arriscats. I el dilema, en tot cas, és entre la inestabilitat dels que arrisquen per anar endavant, o la inestabilitat dels que es resignen a una més gran desafecció.
Diàleg
Salvador Cardús
Professor de sociologia de la UAB, periodista, sociòleg i escriptor
gran | petit
8 opinions 28vots
Esquerdes
El cul-de-sac a què ens ha abocat l’actual Estatut, tancant tota perspectiva de progrés nacional, cada setmana té la seva nova expressió política. En uns casos, amb arguments per abandonar definitivament el fangar, i en d’altres, amb respostes resignades a una situació que hom ja no es veu capaç de transformar. I el més interessant del cas és que aquests dos tipus de reaccions, una de combativa i l’altra derrotada, es donen no pas entre forces polítiques distintes, sinó en un mateix partit. El darrer cas de què he pres nota s’ha produït a ICV, per bé que la seva transcendència hagi estat mínima. Amb quinze dies de diferència, mentre Raül Romeva, l’eurodiputat d’ICV més actiu de la cambra europea, feia explícita la seva conversió sobiranista, Joan Herrera, el flamant candidat a la presidència de la Generalitat de la mateixa formació política, declarava que li agradaria tenir un referent polític espanyol fort per tal de poder créixer electoralment aquí.
Efectivament, Raül Romeva el 18 de febrer publicava un correu al seu blog amb el títol Una Catalunya sobirana i europea? És legítim, és necessari, és progressista. Romeva, que confessava el seu antic federalisme espanyol, feia constar en el seu escrit que “a la resta de l’Estat ningú no creu en la necessitat d’avançar cap a una fórmula federal”. I es demanava: “Quin sentit té, per tant, seguir apostant per una opció que ningú més no creu possible ni necessària?”. Romeva seguia: “Així doncs, ara sóc dels qui ens hem adonat que això no és factible, i a aquestes alçades, ja no sé si és desitjable [...]. I, per tant, l’ens a federar, en aquest cas Catalunya, i de manera més àmplia els Països Catalans o l’Euroregió, ho ha de fer mirant cap a Europa amb l’objectiu clar de poder actuar en política europea de manera directa i sense necessitat de passar per intermediaris a escala estatal [...]”. Romeva, per bé que en tot l’escrit evitava recórrer a la paraula maleïda, la independència, era prou clar: “La decepció [respecte d’un hipotètic federalisme del PSOE] ha estat tal que ja no hi veig recorregut, en aquesta opció”, i per tant, es decantava per una “desconnexió de l’Estat i una connexió amb Europa”.
Però vet aquí que el diputat del mateix partit a la cambra espanyola, Joan Herrera, el dia 2 de març en una conferència al Cercle d’Economia, afirmava que trobava a faltar un soci estatal fort per a ICV per tal de créixer electoralment als barris obrers catalans. Segons la premsa, Herrera va dir: “Necessitem un referent d’Estat. En aquests barris [obrers i de l’àrea metropolitana] el circuit comunicatiu es dóna en clau d’Estat, i aquest és un dels problemes que ICV té, ho confesso”. Una altra confessió, doncs, però ara en sentit absolutament contrari a l’anterior. La reflexió d’Herrera és brutal: d’una banda, perquè atribueix la flaquesa electoral de l’esquerra verda als barris obrers i la perifèria barcelonina a la subjugació a un espai comunicatiu espanyol, obviant el fet que ja fa temps que el discurs d’ICV és cada vegada més el propi d’una classe mitjana progre amb (falsa) consciència cosmopolita. Per entendre’ns: que l’obrer desconfiï dels de la bicicleta, té poc a veure amb el seu imaginari polític espanyol, per bé que el tingui. Però, d’altra banda, el que és més gros és que en lloc de proposar un canvi en les condicions comunicatives del país per tal de consolidar-lo nacionalment, Herrera renuncia a la transformació de la realitat i, en un gest profundament reaccionari, opta per acomodar-s’hi. Conclusió del candidat a presidir la nostra nació: ICV, per guanyar a Catalunya, necessita un referent estatal, com el PSC té el PSOE.
No estic fent, o no pretenc fer, una crítica específica d’ICV. Gestos tan contradictoris com els de Romeva i Herrera els trobaríem en tots i cadascun dels partits catalans actuals. Al PSC, entre els qui reclamen grup propi a Madrid i els qui, com el diputat Francesc Vallès, es troben la mar de còmodes sense tenir-ne; a ERC, entre els qui clamen per agafar la drecera cap a la independència i el diputat Joan Ridao que vol reformar el Tribunal Constitucional; a CiU, entre els que ara demanaran concert econòmic i el diputat Josep Antoni Duran i Lleida, sempre a punt de salvar els governs espanyols en estat de sotsobre. El que vull fer notar, més enllà de cada sigla, és com la manca d’horitzó nacional ja fa temps que trenca pel mig les estratègies polítiques de tots els nostres partits. Herrera i Romeva coincideixen del tot en l’estratègia de l’esquerra verda, però la nació els parteix pel mig. Castells i Vallès coincideixen en el seu projecte socialdemòcrata, però la lleialtat nacional situa l’un als antípodes de l’altre. Puigcercós i Ridao són dos independentistes, sí, però l’estratègia catalana d’un i l’espanyola de l’altra grinyolen. Mas i Duran comparteixen plantejaments liberals, però l’ambició espanyola d’un topa amb l’ambició catalana de l’altre. I aquest és un dels molts drames de la política catalana actual: Espanya ens divideix, però no ja entre uns i altres partits, sinó esquerdant-los tots pels mig. L’eix nacional no posa els uns a una banda i els altres a l’altra, sinó que ara els travessa a tots.
Aquesta esquerda, als partits, els és especialment greu en uns moments que el país comença a reaccionar amb fermesa en contra de la paràlisi nacional a què ens han abocat trenta anys d’autonomisme. De manera que el més previsible és que, en els propers mesos, l’esquerda es vagi obrint més cada dia que passi, distanciant aquells que apostin –electoralment parlant– pels vells equilibris i els que entenguin que els temps estan canviant i vulguin enfilar-se a l’onada de futur. No cal dir que tots els que tenen esquerdes faran els impossibles per desvertebrar qualsevol moviment independentista de fons que pugui obrir més la bretxa i els resti possibilitats. Sentirem acusacions de populisme per part dels qui de la política n’han fet un mal espectacle, i amenaçaran amb els perills d’una futura inestabilitat parlamentària els mateixos que del tripartit n’han fet unes muntanyes russes. Però la veritable inestabilitat de la política catalana, la veritable esquerda que fa trontollar els partits, és la renúncia nacional. El temps en què la pesca electoral era més gran amb la màxima ambigüitat s’ha acabat. Ara és l’hora dels més ambiciosos, dels que ofereixin horitzons clars i dels que garanteixin compromisos arriscats. I el dilema, en tot cas, és entre la inestabilitat dels que arrisquen per anar endavant, o la inestabilitat dels que es resignen a una més gran desafecció.
dijous, 4 de febrer del 2010
media center
acterísticas | conexiones | accesorios | accesorios opcionales | especificaciones
Máximas prestaciones de grabación y reproducción.
o2media presenta el nuevo HMR-600W para los más exigentes y adaptado a las nuevas tecnologías de alta definición. Incluye Sintonizador de TV digital SD y HD para grabar directamente la TV en alta definición H264. Incluye HDMI 1,3 Full HD 1080p y soporta la reproducción de forma nativa el códec H.264 y contenedores HD como MKV matroska, MOV, WMV9, etc.
El nuevo centro de entretenimiento digital de altas prestaciones.
Incluye conectividad Samba, FTP, UPnP, Lan, WiFi, USB, USB Host.
Dispone de una amplia conectividad para tener acceso de múltiples formas a la red y otros dispositivos con los que intercambiar información y reproducir contenidos multimedia. Conectividad al PC por USB2 o red LAN ethernet o wireless (o2media te regala el adaptador WiFi). Soporta FTP y Samba para almacenamiento en red.
Show Time
Con solo pulsar un botón , podrá comenzar la grabación con múltiples opciones de calidad y desde cualquier entrada AV. Grabe sus programas favoritos, sus grabaciones de su cámara AV, etc. y archive, edite, renombre, copie, borre, ordene... como desee.
Continua evolución
Todo un mundo de nuevas experiencias en continua evolución con las sucesivas actualizaciones de su firmware a través de internet.
Características
Con un avanzado motor multimedia de Realtek. Incluye el último y más potente chipset multimedia decodificador de Realtek que permite nuevas opciones de grabación y reproducción de ficheros HD.
Formateo automático del HDD. Formatea el disco duro y crea particiones de forma sencilla.
Grabación y Reproducción en un mismo equipo.Grabación desde cualquiera de sus entradas de audio y vídeo (euroconector, SCART, AV), Sintonizador integrado de TV digital de HD H.264, con EPG, Time Shift, Grabación programada, etc.
Reproducción de los formatos H.264, MKV, MOV HD, WMV9... de forma nativa... desde el disco duro, USB o red LAN.
Múltiples calidades de grabación. Modo de alta calidad HQ, Standar SP, Larga duración LP, EP y SLP. Soporta TV digital de alta definición.
Edición de vídeo. Incluye múltiples opciones de edición de sus grabaciones en el HDD. Permite renombrar,borrar, etc.
Función Time Shift. Para comenzar la reproducción diferida o para detenerla.
Album de fotos digitales. Disfrute de sus fotografías digitales con calidad de alta definición.
Audio Juke Box. El HMR-600 es compatible con Dolby AC3,DTS, MP3, WMA, AAC, OGG, FLAC.WAV. Puede reproducir sus contenidos musicales desde Lan, USB o HDD
Copia de archivos desde y a diferentes entradas. Copia archivos desde el HMR-600 al PC o a distintos dispositivos con conexión USB. Puede crear y borrar carpetas para tener todos los archivos
Disco Duro externo. Puede utilizar el HMR-600 como unidad de almacenamiento externo USB para realizar copias de seguridad de los datos desde el PC o compartir datos con otros equipos. Puede alojar cualquier disco duro SATA de 3,5 de cualquier capacidad.
HDMI 1.3. High-Definition Multi-media Interface (HDMI) es un interfaz multimedia de alta definición. Permite el uso de vídeo estándar, mejorado o de alta definición, así como audio digital multicanal en un único cable.
Máxima conectividad.Incorpora Servidor SAMBA y FTP para transferencia de ficheros por red.
Ethernet 10/100 Mbps por cable, Wi-Fi 802.11g/n 54Mbps/300 Mbps (opcional con adaptador USB), conexión USB 2.0-Device, y USB-HOST. Salidas de Vídeo: HDMI 1.3, Componentes y Vídeo Compuesto. Salidas de Audio: Estéreo, Digital Coaxial y Optica 5.1
USB HOST. Incluye 2 conectores USB HOST para reproducir los contenidos multimedia de los dispositivos USB externos (HDD, DVD, tarjetas de memoria, etc) También puede conectar un adaptador USB-Wifi (opcional) para tener acceso inalámbrico.
Movilidad. Por su pequeño tamaño y su portabilidad, puede conectar el HMR-600 en el sistema audio visual de su hogar o de su automóvil.
Fácil configuración. Dispone de un interface de usuario fácil e intuitivo para una fácil configuración e acceso de todas sus funciones. Incluye menús en múltiples idiomas y amplios manuales de usuario (en español, inglés, francés, alemán, italiano, etc.
Continua evolución. En constante evolución de funciones. Fácil actualización con nuevas funcionalidades, codecs, etc. con los últimos firmwares que se pueden descargar por internet.
Pantallas o2media HMR-600W
Máximas prestaciones de grabación y reproducción.
o2media presenta el nuevo HMR-600W para los más exigentes y adaptado a las nuevas tecnologías de alta definición. Incluye Sintonizador de TV digital SD y HD para grabar directamente la TV en alta definición H264. Incluye HDMI 1,3 Full HD 1080p y soporta la reproducción de forma nativa el códec H.264 y contenedores HD como MKV matroska, MOV, WMV9, etc.
El nuevo centro de entretenimiento digital de altas prestaciones.
Incluye conectividad Samba, FTP, UPnP, Lan, WiFi, USB, USB Host.
Dispone de una amplia conectividad para tener acceso de múltiples formas a la red y otros dispositivos con los que intercambiar información y reproducir contenidos multimedia. Conectividad al PC por USB2 o red LAN ethernet o wireless (o2media te regala el adaptador WiFi). Soporta FTP y Samba para almacenamiento en red.
Show Time
Con solo pulsar un botón , podrá comenzar la grabación con múltiples opciones de calidad y desde cualquier entrada AV. Grabe sus programas favoritos, sus grabaciones de su cámara AV, etc. y archive, edite, renombre, copie, borre, ordene... como desee.
Continua evolución
Todo un mundo de nuevas experiencias en continua evolución con las sucesivas actualizaciones de su firmware a través de internet.
Características
Con un avanzado motor multimedia de Realtek. Incluye el último y más potente chipset multimedia decodificador de Realtek que permite nuevas opciones de grabación y reproducción de ficheros HD.
Formateo automático del HDD. Formatea el disco duro y crea particiones de forma sencilla.
Grabación y Reproducción en un mismo equipo.Grabación desde cualquiera de sus entradas de audio y vídeo (euroconector, SCART, AV), Sintonizador integrado de TV digital de HD H.264, con EPG, Time Shift, Grabación programada, etc.
Reproducción de los formatos H.264, MKV, MOV HD, WMV9... de forma nativa... desde el disco duro, USB o red LAN.
Múltiples calidades de grabación. Modo de alta calidad HQ, Standar SP, Larga duración LP, EP y SLP. Soporta TV digital de alta definición.
Edición de vídeo. Incluye múltiples opciones de edición de sus grabaciones en el HDD. Permite renombrar,borrar, etc.
Función Time Shift. Para comenzar la reproducción diferida o para detenerla.
Album de fotos digitales. Disfrute de sus fotografías digitales con calidad de alta definición.
Audio Juke Box. El HMR-600 es compatible con Dolby AC3,DTS, MP3, WMA, AAC, OGG, FLAC.WAV. Puede reproducir sus contenidos musicales desde Lan, USB o HDD
Copia de archivos desde y a diferentes entradas. Copia archivos desde el HMR-600 al PC o a distintos dispositivos con conexión USB. Puede crear y borrar carpetas para tener todos los archivos
Disco Duro externo. Puede utilizar el HMR-600 como unidad de almacenamiento externo USB para realizar copias de seguridad de los datos desde el PC o compartir datos con otros equipos. Puede alojar cualquier disco duro SATA de 3,5 de cualquier capacidad.
HDMI 1.3. High-Definition Multi-media Interface (HDMI) es un interfaz multimedia de alta definición. Permite el uso de vídeo estándar, mejorado o de alta definición, así como audio digital multicanal en un único cable.
Máxima conectividad.Incorpora Servidor SAMBA y FTP para transferencia de ficheros por red.
Ethernet 10/100 Mbps por cable, Wi-Fi 802.11g/n 54Mbps/300 Mbps (opcional con adaptador USB), conexión USB 2.0-Device, y USB-HOST. Salidas de Vídeo: HDMI 1.3, Componentes y Vídeo Compuesto. Salidas de Audio: Estéreo, Digital Coaxial y Optica 5.1
USB HOST. Incluye 2 conectores USB HOST para reproducir los contenidos multimedia de los dispositivos USB externos (HDD, DVD, tarjetas de memoria, etc) También puede conectar un adaptador USB-Wifi (opcional) para tener acceso inalámbrico.
Movilidad. Por su pequeño tamaño y su portabilidad, puede conectar el HMR-600 en el sistema audio visual de su hogar o de su automóvil.
Fácil configuración. Dispone de un interface de usuario fácil e intuitivo para una fácil configuración e acceso de todas sus funciones. Incluye menús en múltiples idiomas y amplios manuales de usuario (en español, inglés, francés, alemán, italiano, etc.
Continua evolución. En constante evolución de funciones. Fácil actualización con nuevas funcionalidades, codecs, etc. con los últimos firmwares que se pueden descargar por internet.
Pantallas o2media HMR-600W
dell media center
http://macmediacenter.info/gua-de-conexin-de-un-mac-mini-como-media-center-i-introduccin-y-conexiones/
dimecres, 3 de febrer del 2010
mac mini media center
http://macmediacenter.info/gua-de-conexin-de-un-mac-mini-como-media-center-i-introduccin-y-conexiones/
dimarts, 2 de febrer del 2010
alls sembra
http://guia-barcelona.guiaespana.com.es/agricultura-granos-y-semillas/barcelona/empresas-guia.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)