Diàleg
Salvador Cardús
Sociòleg i escriptor
Un país que arrenca
Ni les previsions més esperançades dels darrers temps –com les meves, i perdonin la immodèstia– no podien imaginar que la reacció anunciada arribés tan ràpidament, amb tanta força i de part de sectors tan extensos de la societat catalana. La darrera mostra ha estat l’editorial col·lectiu d’una dotzena de diaris que han actuat d’acord amb el patriotisme més bàsic que es pot exigir a qui se sent compromès amb el destí del país al qual vol representar i donar veu. M’hi referiré més endavant. Però l’audaç i coratjós gest de conjunt s’afegeix –si no n’és en part resultat– a altres moviments de fons que ara mateix remouen la societat catalana –uns que encara són un balbuceig, d’altres ja van ben disciplinats–, i per bé que encara no afloren del tot a la superfície, assenyalen clarament que el got de la paciència finalment ha vessat, que no som una societat resignada a viure en la misèria moral de la indignitat nacional i que, de manera plural com ha de ser, sabem reaccionar en la mateixa direcció que no pot ser altra que la de l’emancipació nacional, és a dir, de la plenitud econòmica, social, cultural i espiritual.
Els canvis socials solen produir-se de dues maneres diferents: com a resultat d’una gran crisi imprevista que desencadena una reacció cap avall, o al contrari, per l’efecte papallona, és a dir, a partir d’un petit gest que es va ampliant fins a provocar una tempesta dalt de tot. Doncs bé, a Catalunya, feliçment, ara se sumen les dues lògiques de canvi, amb un extraordinari efecte multiplicador. Efectivament, d’una banda, allò que alguns encara llegeixen com un gran fracàs –la reforma de l’Estatut i el seu resultat final–, des d’un punt de vista històric caldrà reconèixer que ha estat la gran crisi que necessitava Catalunya per despertar d’un son autonomista que ens tenia encantats. L’autonomisme només ens l’havíem cregut nosaltres mateixos. En canvi, el fracàs de l’autonomisme no l’ha decretat la insatisfacció catalana, sinó sobretot la desafecció espanyola a la mínima diversitat nacional que aquest model ha permès desenvolupar. Espanya no es reconeix en la diversitat i brama a favor d’una nova recentralització de poders i competències que garanteixin la màxima uniformitat. Espanya només es fia del seu Estat central i no dels seus governs autonòmics, sovint feus de petits nous cacics. Només cal llegir la premsa de Madrid, o assistir a un parell de reunions professionals arreu d’Espanya o anar a prendre un cafè a qualsevol bar de províncies i escoltar les converses per comprovar-ho.
De manera que l’Estatut, vist amb perspectiva, haurà estat la pedra de toc que haurà fet visible la gran fragilitat d’un model amb què han entretingut 30 anys de la nostra història d’alliberament nacional. Benvingut sigui l’Estatut, doncs! Com a mínim, quan ara encara hi ha algun despistat que davant la possible sentència del Tribunal Constitucional hi reacciona dient que “si l’Estatut no cap a la Constitució, haurem de reformar la Constitució”, o que el pla B passa per demanar el concert econòmic, ja sabem que o bé ens vol enganyar, o bé s’enganya per manca de coratge a l’hora d’acceptar que no sap com sortir de l’atzucac autonomista.
Però, com deia, a l’altra banda, hi ha el vol d’un estol de papallones que acabarà provocant la gran sotraguejada que necessita el país per recuperar el coratge que sempre l’ha caracteritzat a l’hora de superar les més greus adversitats. El que es detecta en la societat catalana més activa, més internacionalitzada, més competitiva, més innovadora, és que no està disposada a viure en un país empetitit en relació a les seves pròpies capacitats. El que s’observa és que, quan se’ns dóna l’oportunitat d’expressar les nostres aspiracions, hi responem, d’Arenys de Munt al més d’un centenar i mig de municipis que ho faran el 13 de desembre; dels milers i milers de persones convocades als actes de Reagrupament fins a la vitalitat de les CUP; des de la recuperació del tremp polític d’ERC fins a les saludables mostres d’inquietud als entorns del PSC i CiU, pel decurs d’una història que se’ls podria escapar dels dits. És cert que encara hi ha una part de la societat catalana que és espanyola-dependent. Des del venedor de cava que hi té una quota de mercat significativa que no vol perdre fins al professor d’universitat que hi busca la seva xarxa d’influències gremials. Cap problema: el futur ens va a favor, i els mercats econòmics però també professionals, acadèmics i culturals, són globals, i la unitat mínima de referència ja és Europa.
És en aquest doble moviment, que va de la gran crisi de l’autonomisme ara a l’espera del cop de gràcia (¿n’hauríem de dir puntilla?) del Tribunal Constitucional, fins als moviments de fons populars que omplen amb inquietud diàriament desenes i desenes de reunions cíviques, sopars amb tertúlia, actes públics a vessar. Un formigueig que cal veure no pas com una brotada fora de temps, sinó com una realitat que, simplement, malda per ser reconeguda en tota la seva dimensió i que busca un lideratge clar. I és en aquest punt que retorno a l’editorial conjunt de tota la premsa catalana. El document La dignitat de Catalunya, cal reconèixer-ho, és més valent del que ningú podria haver imaginat. És cert que té alguns oblits significatius, com ara que també el Defensor del Pueblo, membre destacat del PSOE, va presentar recurs al TC. I que del gest se’n podria fer una interpretació en el sentit que estaria advertint l’Estat de la “perillosa” deriva independentista catalana en cas que el TC ens aboqués a un atzucac jurídico-polític.
Però el més important és que, primer, el text compromet sense ambigüitats possibles els mateixos diaris amb les aspiracions nacionals dels catalans, ara les del referèndum del Estatut, i en el futur, amb les que el poble pugui expressar. La premsa catalana, amb aquest document, ha fet un gest “d’autocentrament” extraordinari, proclamant amb precisió a quin poble és lleial. En segon lloc, l’editorial dels diaris catalans expressa un estat d’opinió que en cap cas es pot dir que hagin creat ells mateixos, sinó que els havia passat al davant i ara recuperen. Per això és una agradable sorpresa, perquè no tothom havia estat generós amb les expressions populars de malestar, fins ara mig dissimulades. I, en qualsevol cas, la millor notícia és que la premsa s’ha compromès inequívocament amb el país i que sembla disposada a exercir la part de lideratge que li correspon i que té en tots els països lliures.
68 opinions 
