23 opinions ‘Habemus’ Lofca
Aquest dijous es va aprovar la llei orgànica de finançament autonòmic (Lofca) i la llei que l’acompanya que concreta el sistema de finançament. El debat a les Corts espanyoles es va transformar de nou, com ja succeí amb l’Estatut, en una batalla catalana, però en aquest cas amb els rols invertits. Els qui aleshores votaren amb el PSOE favorablement el nou Estatut, ara es queixaven amargament del seu assassinat polític i premeditat. Els qui en aquella ocasió votaren en contra de l’Estatut, en gran part per les seves insuficiències en el títol de finançament, ara han votat una Lofca que perpetuarà l’excessiu dèficit fiscal de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans. Els uns pels altres, Catalunya sembla condemnada a la manca de fermesa en la defensa dels seus objectius polítics irrenunciables.
Anem a pams, si aquesta Lofca és negativa per a Catalunya, no és perquè prevalgui sobre l’Estatut. De fet, malauradament el temps ha donat la raó a aquells que vàrem advertir fa més de tres anys, en la campanya de l’Estatut, que les finances de la Generalitat seguirien regides per la Lofca. Així, en el seu article 201.1, l’Estatut afirma que les relacions d’ordre tributari i financer entre l’Estat i la Generalitat són regulades per la Constitució, per aquest Estatut i per la llei orgànica a què fa referència l’apartat tercer de l’article 157 de la Constitució. El diputat Quico Homs afirmava cofoi que el fet que la Lofca fos citada després de l’Estatut atorgava preeminència a aquest i el conseller Antoni Castells també va editar material propagandístic amb afirmacions similars. Però com en matemàtiques, ja s’ha vist que l’ordre dels factors no altera el producte. L’article 206 de l’Estatut indica que els recursos de la Generalitat seran els seus ingressos tributaris, ajustats en més o en menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat. I més endavant afirma també que aquests mecanismes seran fixats per l’Estat.
I això és el que fan les dues lleis que s’han aprovat, fixar els mecanismes d’anivellament. Aquests mecanismes es fan més complexos que abans, el que abans es podia explicar amb una sola equació, ara en calen com a mínim tres. Si abans hi havia un sol fons, el de suficiència, que podia ser positiu o negatiu, ara en són dos, el de transferència de garantia i el de suficiència, i en el cas de Catalunya tots dos seran negatius. Però, en essència, la reforma ha seguit els mateixos principis de sempre: garantir l’statu quo (que cap comunitat autònoma hi perdi), i que totes hi guanyin alguna cosa a partir del repartiment dels fons addicionals que posa l’Estat, i que de fet a hores d’ara encara no està clar quants seran per al 2009 i 2010. Els pressupostos generals de l’Estat preveuen 9.750 milions el 2010 i 0 el 2009 però la ministra d’Economia va afirmar en el debat que seran 6.300 milions el 2009 i 7.560 milions el 2010. Pel que fa a les xifres que correspondran a cada comunitat autònoma aquestes no es concretaran fins que s’hagin reunit les comissions mixtes i hagin acceptat el sistema.
De tot això poca cosa es va dir en el debat de vol gallinaci que tingué lloc aquest dijous al congrés, i les esmenes que van presentar els grups parlamentaris catalans també van ser molt pobres, quan de fet les dues lleis afegeixen encara més elements d’alarma respecte als que ja va significar l’acord que es va aprovar en el Consell de Política Fiscal i Financera el juliol passat.
Així, s’ha afirmat repetidament que amb el nou sistema Catalunya obtindrà recursos per sobre de la mitjana espanyola. De fet, la llei d’acompanyament a la Lofca incorpora una article que farà impossible que això es compleixi. Es tracta de l’article 23.5, que concreta el repartiment del fons de competitivitat. Aquest fons és el que en principi més havia d’afavorir a Catalunya perquè beneficiarà només a les comunitats autònomes amb finançament per càpita ajustat inferior a la mitjana. La primera trampa que ja s’ha emprat per exagerar la millora per a Catalunya ha estat no explicar la diferència entre població i població ajustada. Així, la població ajustada de Catalunya una vegada fetes les ponderacions previstes a la Lofca, és inferior en 93.071 persones a la població de Catalunya. Per tant, és molt diferent parlar de finançament per càpita i de finançament per càpita ajustat. Quan es compara l’índex 94 (amb el sistema actual) i l’índex 103 (previst pel conseller Castells per al 2010 amb el nou model) s’obvia que en un cas es dividia per població i en l’altre es divideix per població ajustada. Per tant, s’estan comparant dues coses diferents. En termes de finançament per càpita, el 103 es converteix en un 101. Però el més greu és que l’article 23.5 introdueix un topall al fons de competitivitat que pot fer que Catalunya no superi mai la mitjana espanyola, no ja en termes de finançament per càpita, sinó ni tan sols en termes de finançament per càpita ajustat. Aquest topall diu que quan el finançament per habitant ajustat de Catalunya arribi a la mitjana espanyola, Catalunya ha de deixar de rebre diners del fons de competitivitat.
Anem a pams, si aquesta Lofca és negativa per a Catalunya, no és perquè prevalgui sobre l’Estatut. De fet, malauradament el temps ha donat la raó a aquells que vàrem advertir fa més de tres anys, en la campanya de l’Estatut, que les finances de la Generalitat seguirien regides per la Lofca. Així, en el seu article 201.1, l’Estatut afirma que les relacions d’ordre tributari i financer entre l’Estat i la Generalitat són regulades per la Constitució, per aquest Estatut i per la llei orgànica a què fa referència l’apartat tercer de l’article 157 de la Constitució. El diputat Quico Homs afirmava cofoi que el fet que la Lofca fos citada després de l’Estatut atorgava preeminència a aquest i el conseller Antoni Castells també va editar material propagandístic amb afirmacions similars. Però com en matemàtiques, ja s’ha vist que l’ordre dels factors no altera el producte. L’article 206 de l’Estatut indica que els recursos de la Generalitat seran els seus ingressos tributaris, ajustats en més o en menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat. I més endavant afirma també que aquests mecanismes seran fixats per l’Estat.
I això és el que fan les dues lleis que s’han aprovat, fixar els mecanismes d’anivellament. Aquests mecanismes es fan més complexos que abans, el que abans es podia explicar amb una sola equació, ara en calen com a mínim tres. Si abans hi havia un sol fons, el de suficiència, que podia ser positiu o negatiu, ara en són dos, el de transferència de garantia i el de suficiència, i en el cas de Catalunya tots dos seran negatius. Però, en essència, la reforma ha seguit els mateixos principis de sempre: garantir l’statu quo (que cap comunitat autònoma hi perdi), i que totes hi guanyin alguna cosa a partir del repartiment dels fons addicionals que posa l’Estat, i que de fet a hores d’ara encara no està clar quants seran per al 2009 i 2010. Els pressupostos generals de l’Estat preveuen 9.750 milions el 2010 i 0 el 2009 però la ministra d’Economia va afirmar en el debat que seran 6.300 milions el 2009 i 7.560 milions el 2010. Pel que fa a les xifres que correspondran a cada comunitat autònoma aquestes no es concretaran fins que s’hagin reunit les comissions mixtes i hagin acceptat el sistema.
De tot això poca cosa es va dir en el debat de vol gallinaci que tingué lloc aquest dijous al congrés, i les esmenes que van presentar els grups parlamentaris catalans també van ser molt pobres, quan de fet les dues lleis afegeixen encara més elements d’alarma respecte als que ja va significar l’acord que es va aprovar en el Consell de Política Fiscal i Financera el juliol passat.
Així, s’ha afirmat repetidament que amb el nou sistema Catalunya obtindrà recursos per sobre de la mitjana espanyola. De fet, la llei d’acompanyament a la Lofca incorpora una article que farà impossible que això es compleixi. Es tracta de l’article 23.5, que concreta el repartiment del fons de competitivitat. Aquest fons és el que en principi més havia d’afavorir a Catalunya perquè beneficiarà només a les comunitats autònomes amb finançament per càpita ajustat inferior a la mitjana. La primera trampa que ja s’ha emprat per exagerar la millora per a Catalunya ha estat no explicar la diferència entre població i població ajustada. Així, la població ajustada de Catalunya una vegada fetes les ponderacions previstes a la Lofca, és inferior en 93.071 persones a la població de Catalunya. Per tant, és molt diferent parlar de finançament per càpita i de finançament per càpita ajustat. Quan es compara l’índex 94 (amb el sistema actual) i l’índex 103 (previst pel conseller Castells per al 2010 amb el nou model) s’obvia que en un cas es dividia per població i en l’altre es divideix per població ajustada. Per tant, s’estan comparant dues coses diferents. En termes de finançament per càpita, el 103 es converteix en un 101. Però el més greu és que l’article 23.5 introdueix un topall al fons de competitivitat que pot fer que Catalunya no superi mai la mitjana espanyola, no ja en termes de finançament per càpita, sinó ni tan sols en termes de finançament per càpita ajustat. Aquest topall diu que quan el finançament per habitant ajustat de Catalunya arribi a la mitjana espanyola, Catalunya ha de deixar de rebre diners del fons de competitivitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada