Prou circumstàncies
ALFRED BOSCH
Quin finançament tindríem si fóssim independents? El de Portugal, naturalment. Estaríem millor o pitjor? Doncs millor en el sentit que ho estan els majors d'edat, i pitjor en el mateix sentit. Perquè hauríem de prendre riscos en impostos i pressupostos, i hauríem d'assumir responsabilitats sense carregar les culpes a un pare despòtic, tot collint els rèdits però també els costos de la llibertat.
No vull desmerèixer l'enginyeria faraònica que han parit, durant anys, el conseller i la penya. I em rendeixo de nou al dictamen del guru Mascarell: ateses les circumstàncies, tenim el millor dels acords. Però diria que el problema són precisament les circumstàncies, les d'un sistema basat en l'ofec, un sistema que no ha variat, que ens obliga a fer el fenici amb l'atracador, i que en el millor dels casos imaginables ens ha permès reduir l'espoli en una tercera part. Ara ens estafen menys. Bravo.
En una República catalana, una persona del talent d'en Castells no s'hauria de dedicar a un regateig de basar oriental. En una Catalunya independent, en Castells seria plenament i jurídicament competent: no patiria la vergonya de passar la boina al metro de Moncloa, ni perdria el temps amb l'ordinalitat o la bilateralitat o altres paraulotes, tan impronunciables com incomprensibles en llengua castissa.
Seríem unilaterals, i el nostre geni de l'economia invertiria el seu temps a veure què necessitem, com ho paguem i com ho recaptem. Si fem un hospital o una via de tren, si construïm més escoles i millors, o si no fem res i li estalviem impostos al ciutadà. Jo voldria que els més ben plantats del meu govern es dediquessin a això, a decidir i resoldre i construir, sense haver d'humiliar-se en un strip poker on aquest cop, mil gràcies, han pogut conservar els calçotets.
El tema de debò no són les normes, ni tan sols el resultat final -si guanyem o perdem-. El que ens mata són les circumstàncies del joc, precisament, que no permeten fer-se gran i decidir lliurement què cal fer amb la setmanada. El pròxim cop, en lloc de passar tres anys de suplici negociant els cacauets, potser que obrim la gàbia i deixem el mico en llibertat. Acabarem abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada