empar moliner contra la hipocresia dels cantants que van de guays

DOS NEGRONI

Manu Chao, Bono, Bebe, Macaco...

EMPAR MOLINER

Llegeixo una magnífica entrevista a La Vanguardia de diumenge a la cantant Bebe, l'autora de la cançó aquella que feia "malo, malo, malo eres" (que els indocumentats versionàvem substituint la mper una p). En un moment donat el periodista li pregunta "si està preparada perquè el disc que treu ara no sigui l'èxit del primer", i ella contesta: "Espero no vendre tant".

Comprenc molt bé els sentiments de Bebe. A mi em passa el mateix: no queda bé ser alternativa i que al mateix temps els calés et surtin per les orelles. Quan et passa això et tornes un Bono qualsevol i ja no t'estima ningú. Però, ai, no sempre és fàcil "no vendre". Ja se sap, els fans són imprevisibles i, de vegades, quan més els dius que no es comprin el teu producte, menys cas et fan. Per això, tinc uns consells per a na Bebe.

D'entrada, no ha de fer entrevistes on digui que espera no vendre tant. No ha de fer entrevistes de cap mena. Val la pena, perquè d'aquesta manera s'assegurarà que ningú no sàpiga que ha tret un disc i no se'l comprarà. Tampoc no ha d'anar a la tele a fer playbacks (encara que hi vagi vestida d'estar per casa). Salinger ha de ser el seu referent. (Per no dir Larsson.)

Però pot passar que els discos es venguin encara que ella no concedeixi entrevistes. I aleshores només li queda una cosa per fer: regalar-los. És un acte coherent que li assegura la pau interior. Espero que em faci cas, perquè de vegades els meus consells no s'entenen del tot. Per Sant Jordi, vaig coincidir amb Heidemarie Schwermer, autora del llibre Mi vida sin dinero, on explica que ella obté el menjar o la vivenda a canvi de favors, però no de cèntims. Em va convèncer i li vaig demanar que em canviés el llibre per un massatge. Però no va voler. Vaig haver de pagar amb vil metall. Espero que Bebe no em faci sentir tan bruta.