0 opinions De 80km/h a 130, sense punts
Ahir, novament, el Congrés de Diputats va aigualir una decisió del govern català. Però amb l’agreujant que el PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya hi van votar a favor. També Convergència i Unió va ser protagonista d’un acte d’autoboicot de la mateixa classe política catalana. El fet és que, amb la reforma de la llei de trànsit espanyola, els conductors no perdran punts del carnet si no superen els 130 quilòmetres per hora, encara que circulin a la zona restringida a 80.
Malgrat que molts dels que llegeixin aquestes ratlles poden estar en contra de la limitació de velocitat a les entrades de Barcelona, que la lògica del Congrés de Diputats s’utilitzi per superar la del Parlament de Catalunya planteja, com a mínim, uns quants interrogants: ¿No és aquest un altre exemple de supeditació de la política catalana a l’espanyola? ¿Realment té cap sentit que el govern català hagi resistit tota la pressió (i el desgast) per una mesura impopular que, fet i debatut, no s’acabi aplicant al cent per cent? ¿Es pot considerar lleial que l’oposició al govern de Catalunya es faci des de la Carrera de San Jerónimo? Quina coherència tenen els partits del govern, si voten a Madrid en contra d’allò que ells mateixos han defensat a Barcelona? Cada dia veiem com les competències de la Generalitat es posen en dubte per part de l’executiu de Rodríguez Zapatero; ara amb les caixes, adés amb les ajudes a les ONG. I això per no parlar dels dos flagrants incompliments que patim aquests dies: finançament i Estatut. La mal anomenada geometria variable de la política catalana/espanyola acaba traduint-se sempre en la subordinació de les nostres quotes de sobirania a la lògica política espanyola. És important què es decideix, però també qui ho decideix. Per això, ¿tan poca autoestima es tenen els partits catalans per votar a Madrid en contra del que decideixen a Catalunya?
Malgrat que molts dels que llegeixin aquestes ratlles poden estar en contra de la limitació de velocitat a les entrades de Barcelona, que la lògica del Congrés de Diputats s’utilitzi per superar la del Parlament de Catalunya planteja, com a mínim, uns quants interrogants: ¿No és aquest un altre exemple de supeditació de la política catalana a l’espanyola? ¿Realment té cap sentit que el govern català hagi resistit tota la pressió (i el desgast) per una mesura impopular que, fet i debatut, no s’acabi aplicant al cent per cent? ¿Es pot considerar lleial que l’oposició al govern de Catalunya es faci des de la Carrera de San Jerónimo? Quina coherència tenen els partits del govern, si voten a Madrid en contra d’allò que ells mateixos han defensat a Barcelona? Cada dia veiem com les competències de la Generalitat es posen en dubte per part de l’executiu de Rodríguez Zapatero; ara amb les caixes, adés amb les ajudes a les ONG. I això per no parlar dels dos flagrants incompliments que patim aquests dies: finançament i Estatut. La mal anomenada geometria variable de la política catalana/espanyola acaba traduint-se sempre en la subordinació de les nostres quotes de sobirania a la lògica política espanyola. És important què es decideix, però també qui ho decideix. Per això, ¿tan poca autoestima es tenen els partits catalans per votar a Madrid en contra del que decideixen a Catalunya?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada