cardús ho té clar: l'únic camí és la independència.

EL FRACÀS DEL NOU ESTATUT I L'AMARGA SENSACIÓ D'UNA EXPERIÈNCIA JA VISCUDA

Als llimbs

SALVADOR CARDÚS I ROS / SOCIÒLEG I ESCRIPTOR / SALVADOR.CARDUS@UAB.CAT

CRISTINA LOSANTOS

El fracàs del nou Estatut no tan sols no resol allò que pretenia, sinó que ens ha deixat sense horitzó polític. Ara ja tenim el govern discutint si el finançament ofert per Zapatero per al tercer any seria poc o molt assumible, i fins i tot algun polític nacionalista diu que trobaria acceptable una sentència del Constitucional, ni que l'interpretés, naturalment, a la baixa. Si rellegíssim les declaracions sobre allò que havia de garantir el nou Estatut, cauríem de cul a terra. Potser ho hauríem de fer.

LA GRAN NOVETAT, DES DEL MEU punt de vista, no és que la reforma de l'Estatut no resolgui l'espoli fiscal de Catalunya, la bilateralitat de la relació amb l'Estat, que el català no acabi essent tan oficial com l'espanyol o que només se'ns deixi dir que algú diu que som una nació si ho diem en uns Jocs Florals. Al capdavall, això simplement prorroga una situació llargament experimentada i, per què no reconèixer-ho?, assumida impassiblement per una majoria de catalans. No: la novetat més dramàtica és la manca d'horitzó. És allò que reconeixen veus de procedències diverses. Ho acaba d'escriure Ferran Mascarell a l'AVUI (30 de juny): "Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents". I Jordi Pujol ho afirmava el 26 de juny a RAC 1 quan reconeixia que el "no independentisme" també ho té difícil (com l'independentisme), que "el moment és molt complicat" i que "per ara" Catalunya no pot esperar "grans coses positives". Tot això, en unes declaracions que completaven el seu escrit en el qual afirmava que el vestit, el pacte de la Transició, s'havia "esguerrat" i que era gairebé impossible refer-lo.

CITO MASCARELL I PUJOL PERQUÈ, des de tradicions polítiques i ideològiques contraposades, són homes de llarga experiència de govern, moderats, vinculats als dos grans partits del país i que, relativament desfets de lligams institucionals, ambdós s'expressen amb molta llibertat. Però més enllà de les opinions expertes, també hi ha els fets tossuts, les dades incontrovertibles, les estratègies confessades que preparen PP i PSOE per a Catalunya, la feblesa dels nostres partits, el desengany de la ciutadania i, per damunt de tot, la incapacitat dels nostres polítics de dibuixar cap escenari que no sigui el de la resignació, el de no parar de sirgar, donant voltes i més voltes, per tal de sobreviure com sigui, a l'espera de temps millors. Ras i curt: de seguir en la resistència. Els mateixos Mascarell i Pujol no proposen cap sortida convincent. Mascarell recomana als socialistes catalans que renovin el seu discurs envers l'Estat, de manera que sigui "menys acomplexat en termes de sobirania: si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar". I Pujol no dóna cap altra sortida que la d'esperar a veure si en el futur l'Estat "baixa del burro", una espera absurda, perquè l'Estat va a cavall, i al galop. Tot, per no parlar d'ERC, que amenaça d'exigir el concert econòmic. Si se'ns han passejat amb una reforma estatutària proposada pel 90 per cent del Parlament, i segons sembla, en les millors circumstàncies mai imaginables -coincidència socialista als dos governs, PSOE en minoria a Madrid i independentistes al govern d'aquí...-, com es pretén aconseguir un concert econòmic? A casa, quan algú es fa el pinxo amb amenaces ridícules, li amollem: "Ets un boques!".

PODRIA ESMENTAR, TAMBÉ, l'article-manifest d'aquesta setmana signat per l'exconseller de Justícia al primer tripartit Josep Maria Vallès, el d'Interior i Sanitat als governs de CiU Xavier Pomés i per diverses personalitats, que, davant la gravetat del moment, preveuen o bé una resposta conformista que provocaria una "provincialització" creixent de Catalunya, o bé una rèplica que obligaria a una redefinició del pacte fundacional de la democràcia espanyola, i que, si ho entenc bé, vol dir una reforma de la Constitució del 1978. És un text important, però alhora tampoc no assenyala una sortida creïble. Primer, perquè la "provincialització" està tan avançada que ja no la pararia ni el compliment escrupolós del nou Estatut. I segon, perquè plantejar una reforma constitucional sense un acte d'autodeterminació previ, seria entrar en un procés incert que podria acabar pitjor de com estem ara. I poso per testimoni les diverses advertències del pare de la Constitució, Miquel Roca.

I, TANMATEIX, LA SITUACIÓ ÉS D'UNA claredat meridiana. Si Espanya no té solució, si Espanya no és la solució, si Espanya no vol altra solució, per què no acceptem que l'única sortida que depèn estrictament de nosaltres, la que no passa per demanar permís a ningú més, és la de la independència? De manera sorprenent, els arguments contra la independència són del tipus: "La independència no pot ser i, a més, és impossible". Vull dir que, els que hi argumenten en contra, són els que la fan impossible. No sóc tan estúpid per menystenir les dificultats del procés, esclar. Però si em posen davant l'alternativa d'una impossibilitat històricament contrastada -l'encaix a Espanya- i una impossibilitat per contrastar, em decanto per la segona via. De fet, el procés cap a la independència, com deia, és l'únic que depèn de nosaltres mateixos -d'una majoria parlamentària sòlida que ho proclamés-, és un procés que va molt més enllà de les reivindicacions fiscals d'ara, i és un procés en la bona direcció de la radicalitat democràtica. (I hi afegeixo: és l'únic camí que faria que ens prenguessin seriosament a Espanya i al món.) Insisteixo en la idea de "procés", és a dir, de camí llarg, per convèncer els temorosos amb arguments, models i garanties sòlides i rigoroses. Encara més: ha de ser un procés sense demagògies ni falses expectatives: la independència no és Xauxa ni garanteix un bon govern, de la mateixa manera que l'emancipació d'un fill no el porta a tenir automàticament una vida amb menys dificultats, sinó tot al contrari. Però són les seves dificultats, és la possibilitat de dibuixar el seu propi futur i, sobretot, l'oportunitat d'aconseguir-lo.

L'ALTERNATIVA QUE ENS PROMET l'actual política, el camí que assenyalen els crítics que no s'atreveixen encara a aspirar a la independència, és una eterna estada als llimbs. Els llimbs, segons la doctrina cristiana, és el lloc on resten les ànimes dels justos que esperen -de fet, inútilment, perquè no han estat batejats- la redempció del gènere humà. És a dir, és una sala d'espera que no té sortida. Els antropòlegs en dirien un "no lloc". Una terminal T sense avions. I el Dant, a la Divina Comèdia, situava els llimbs al primer cercle de l'infern.